Sabem que els oceans s’estan escalfant i cada vegada són més àcids si continuam bombejant més i més CO2 a l’atmosfera. Però també s’enfronten a una altra amenaça de la humanitat: el plàstic. Les nostres vides modernes estan dominades per aquest material a tot arreu, des dels envasos dels aliments que menjam a la tecnologia que utilitzam cada dia. No hi ha forma d’escapar-hi. Els nostres oceans no són una excepció, i si les tendències actuals continuen, un nou informe ha revelat que el 2050, el plàstic al mar pesarà més que els peixos.

Segons el nou informe de la Fundació Ellen MacArthur, llançada en el Fòrum Econòmic Mundial a Davos aquesta setmana, un sorprenent 95% dels envasos de plàstic es perd a l’economia cada any després d’un sol ús, amb un cost estimat de 91.950.000.000.000€. Mentre que només un 5% es recicla de manera efectiva, al voltant d’un 40% està enterrat a l’abocador, i un terç de tots els plàstics produïts cada any s’obre pas en els oceans del món. Això és equivalent a abocar el contingut d’un camió d’escombraries durant un minut dins el medi marí.

Des de 1964, la producció de plàstic s’ha incrementat per un factor de 20, i en l’actualitat se situa al voltant de 311 milions de tones a l’any. S’espera que aquesta xifra es dupliqui de nou dins els propers 20 anys, i quadrupliqui el 2050, ja que els països en desenvolupament consumeixen més plàstic. Les escombraries que actualment troben el seu camí en els oceans ja té impactes nocius sobre la vida silvestre. A partir de plàstics trobats en els estómacs de les aus marines, a bosses de plàstic consumides per les tortugues i foques, o petits plàstics que no podem veure fins i tot són ingerits pels peixos que després consumim.

Però no es tracta només de la quantitat de plàstic que acaba en els oceans, també es tracta dels combustibles fòssils que es necessiten per crear les coses. En l’actualitat, la producció de plàstics utilitza al voltant del 6% del consum mundial d’oli, l’any 2050 aquesta xifra podria augmentar a 20%. Aquest informe demostra la importància de desencadenar una revolució en l’ecosistema industrial de plàstics i és un primer pas per mostrar com transformar la forma en que els plàstics es mouen a través de la nostra economia”, explica Dominic Waughray al Fòrum Econòmic Mundial.

Les solucions no són fàcils. El fet que el preu del petroli és ara tan baix vol dir que el reciclatge dels plàstics vells ara és molt més car que la producció d’altres nous. Part de la solució és pensar la manera en que fem servir els plàstics, la reducció del seu ús en l’envasat per exemple, o també reutilitzar-lo tant com poguem. Els fabricants podrien ajudar produint articles de plàstic reutilitzables. Passi el que passi, qualsevol solució comportarà un canvi important en la forma en que tots nosaltres consumim aquest producte.

Per primera vegada, científics han trobat aigua congelada a la superfície del cometa 67P/Txuriúmov-Herassimenko. Encara que ja sabíem que existia vapor d’aigua en la coma que envolta l’estel, aquesta és la primera vegada que s’ha detectat aigua al terra.

El nucli dels cometes com el 67P se sap que estàn formats principalment d’aigua, però una cosa en comú que tenen tots els cometes és la falta de gel a la superfície. Només un altre estel (Temple 1) s’ha trobat amb aquestes característiques.

Utilitzant l’espectròmetre d’imatge tèrmica d’infrarojos de la nau espacial Rosetta en òrbita (Rosetta spacecraft’s Visual Infrared Thermal Imaging Spectrometer), un equip de científics, dirigit per Ginarico Filacchione, varen examinar una àrea del cometa anomenada Imhotep. Aquí varen trobar aigua congelada oculta en zones infrarojes.

La presència d’aigua sobre cometes era coneguda en el passat, perquè veiem una gran quantitat de vapor d’aigua en la coma, però aquesta és la primera vegada que podem veure dipòsits d’aigua, així tendrem l’oportunitat de mirar l’interior del cometa i veure la composició del seu nucli.

A la regió d’Imhotep, l’aigua congelada va ser trobada en una abundància d’un 5% en el material fosc dels seus voltants. En particular, es va trobar a “parets” o cingleres, que s’estén des del terra i també a la seva base.

El cometa 67P té una òrbita de 6,44 anys al voltant del Sol. Però curiosament, Filacchione va dir que aquestes regions d’aigua congelada podien haver estat exposades en el Periheli anteriors, en canvi han estat exposades des d’aleshores.

 

 

Dues regions en Imhotep es varen trobar aigua congelada, un d’uns 100 metres d’ample i un altre d’uns 50 metres d’ample. La tècnica utilitzada per a trobar-los es recolza en la superfície que esta sent il·luminat pel sol, encara que algunes parts estàn a l’ombra, que és com l’aigua congelada es manté estable. Però és possible que hi hagi més aigua congelada, en la superfície, en altres regions més fosques com la part de la nit del cometa.

“No excluim que hi pugui haver dipòsits en la part del cometa il·luminada pel sol” va dir en Filacchione, “Pero no tenim la capacitat de detectar-les amb aquest tipus de tecnologies.”

Com es va comentar anteriorment, la importància de trobar aigua congelada és que permet als científics examinar l’interior del cometa. Aquest material es creu que està exposat durant períodes d’augment de l’activitat. Es podria permetre l’estudi de l’estructura del nucli tenguent aigua congelada tan a prop de la superfície. També podría millorar la modelització del cometa.

“Els cometes són objectes realment dinàmics“, ha afegit Filacchione. “Ens permeten comprendre millor com es va formar el Sistema Solar, ja que són restes de la formació d’aquest”.

Un nou instrument ha estat dissenyat recentment a l’institut de física Max Planck per observar regions properes als forats negres, és ja gairebé en funcionament, i n’esperam les seves primeres imatges per finals d’aquest any.

L’instrument s’anomena GRAVITY i ha estat instal·lat pel “European Southern Observatory’s” (ESO) al “Very Large Telescope” (VLT) a Xile. Aquest aparell, crea sobre un telescopi una lent virtual de 200 m d’amplada mitjançant la combinació de llums de diferents telescopis, a través d’un procés anomenat interferometria.

El GRAVITY serà utilitzat per estudiar els extremats camps gravitatoris que existeixen al voltant del super-massiu forat negre del centre de la nostra galàxia anomenat Sagittarius A, en concret s’observarà l’horitzó d’esdeveniments, que és el punt que si es creua la gravetat ja és tan forta que ja no en pot sortir ni la llum.

També serà utilitzat per observar l’acumulació de massa dels voltants dels forats negres super massius que és arrossegada donant voltes a aquests i que formen el disc, que podem observar a la il·lustració de la NASA.

On realment destaca l’instrument GRAVITY és en que podrà fer observacions d’uns quants minuts, que és més de cent vegades del que hem pogut observar fins ara. «El GRAVITY tendrà interferometries òptiques, que li serviran per fer observacions cap a cossos amb una lluminositat molt dèbil per dur la sensibilitat i la precisió de l’alta definició angular astronòmica a nous límits» va dir Frank Eisenhauer de l’institut de física Max Planck a Alemanya que està dirigint la construcció de l’instrument .

L’instrument ja ha pogut fer les seves primeres observacions cap al Cúmul del Trapezi i fins i tot ja ha pogut fer el seu primer descobriment ja que s’ha pogut observar que alguns dels cossos són estrelles dobles.

Aquestes primeres observacions han estat fetes amb petits telescopis de tan sols 1,8 metres. Està programat que per enguany el GRAVITY faci observacions amb telescopis de fins a 8 metres per començar a fer observacions cap al Sagittarius A.

Tot i que el GRAVITY no és l’únic instrument dissenyat recentment per observar forats negres, l’Event Horizons Telescope competirà amb el GRAVITY per donar-nos les primeres imatges del nostre forat negre super massiu.

Stephen Hawking parla de que la humanitat està en perill de destruir-se a si mateixa en els propers 100 anys a mesura que avancem ràpidament en els àmbits de la ciència i la tecnologia.

En les declaracions a la BBC, va dir que cada vegada avançam i descobrim més coses, però alhora cream vies per autodestruir-nos. La guerra nuclear, l’escalfament global i els virus d’enginyeria genètica són els possibles precursors de la fatalitat de la nostra pròpia creació.

Aquesta no és la primera vegada que Hawking ha advertit que ens enfrontem a un desastre creat per nosaltres; el 2014, va dir que la intel·ligència artificial podria significar la fi de la raça humana.

Hawking va assenyalar que és optimista, i creu que podem superar els problemes als quals s’enfronti la humanitat. Però si el pitjor arribés a succeir, una manera amb la qual podríem assegurar la supervivència de la raça humana és tenir una colònia en un altre planeta, com Mart.

Però això és poc probable que sigui real al segle següent. El que afirma es que amb molta probabilitat sofrirem un desastre global en els pròxims mil o deu mil anys i també va comentar que els propers 100 anys seran els més perillosos.

“Les possibilitats de que es produeixi un desastre a la Terra en els propers anys són molt baixes, però en els pròxims mil o deu mil anys és gairebé inevitable que es produeixi”, va esmentar. “No obstant això, no tenim la tecnologia adequada per a establir una colònia autosuficient a l’espai com a mínim durant els propers 100 anys i per tant hem d’intentar preveure i/o evitar qualsevol desastre global en aquest període.”

 

Hawking parla de colonitzar un altre planeta per a garantir-ne la supervivència.

No obstant això, Hawking va explicar que estam en una època fascinant per als científics, específicament físics teòrics com ell i que dóna gràcies per ser viu per poder veure els nous avenços i descobriments que pareixen no tenir fi.

 

 

Per als fringíl·lids zebra mascle, dos grups de cèl·lules del cervell interactuen per ajudar-los a aprendre cançons: les neurones promotores es disparen cada vegada que un ocell sent la cançó del seu pare, i les interneurones inhibitòries ajuden a protegir els segments de cançons prèviament apreses, però no tots els renous els tenen perfeccionats. Com a resultat, les aus poden recordar els segments de cançons que ja han dominat. L’estudi, publicat a Science, suggereix que l’edat no importa tant quan es tracta d’aprendre noves cançons. Més aviat, és el tret de neurones inhibitòries que realment bloqueja l’aprenentatge en la memòria.
Moltes espècies (nosaltres inclosos) aprenem comportaments observant i imitant als nostres pares i companys, però, els mecanismes neurals subjacents a aquest procés encara no es coneixen. Els treballs previs amb els fringíl·lid zebra varen revelar que quan els menors estan exposats a cançons dels seus tutors (normalment el pare), les neurones d’una regió del cervell anomenada la Llei HVC actuen d’una manera que es creu que és fonamental per a la imitació cançó. Curiosament, les neurones premotores de l’HVC responen a les noves cançons en no només els fringíl·lid menors, sinó que en els adults també.

Amb l’ús de petits elèctrodes, a la Universitat de Nova York, Michael Long i altres companys, van rastrejar l’activitat de les cèl·lules cerebrals en els fringíl·lids adults i juvenils, ja que les aus van aprendre cançons d’un ocell tutor. Van trobar que hi havia una petita diferència entre els dos grups d’edat. L’equip va utilitzar un tutor fals per ensenyar als fringíl·lids només una síl·laba, i després de que sabessin fer aquella síl·laba a la perfecció, els hi ensenyaven una altre. Això va permetre als investigadors distingir els patrons d’inhibició de les neurones disparant entre síl·labes apreses i noves.

Resulta que, les interneurones inhibitòries es van disparar de manera coherent durant síl·labes apreses, però no per a aquells síl·labes que no s’havien après i reconegut encara. Aquest no va ser el cas per a les aus joves. Els fringíl·lids adults que podien cantar les dues síl·labes bé mostraven una inhibició equivalent a través de tots dos. I la precisió de les tres interneurones es correlaciona amb exactitud. La influència dels pares o tutor en els circuits nerviosos d’un individu jove va disminuir gradualment a mesura que les cançons es van aprendre correctament i en el moment en què va arribar a prop de 100 dies d’edat, les aus van ser capaces d’ignorar els seus tutors per complet.
Hem conegut per dècades que els ocells adolescents cantadors només aprenen les cançons quan son cantades per un tutor.  Long afirma en un comunicat: Creiem que el nostre estudi és el primer en detallar els canvis en les xarxes nervioses que fan que aquest domini sigui possible en la maduració dels cervells

Ens han promès un trasplantament de cap per l’any que ve, i l’investigador principal darrera el polèmic procediment no mostra senyals de revocar la seva sorprenent afirmació. Més bé el contrari, de fet, ja que el cirurgià pioner ha anunciat ara que el procediment s’ha dut a terme amb èxit a un mico.

Com ha revelat Motherboard i New Scientist, el doctor italià Sergio Canavero ha donat alguns detalls a la premsa dels progressos realitzats per ell i el seu col·laborador el doctor Xiaoping Ren de la Universitat de Xina, entre d’altres. El doctor xinès ha invertit una quantitat considerable de temps perfeccionant la tècnica en ratolins, després de realitzar el trasplantament a més de 1.000 ratolins. Els animals eren capaços de respirar i beure després de la cirurgia de 10 hores, però només vivien alguns minuts.

Ara, segons Canavero, l’equip de Ren ha aconseguit realitzar el trasplantament a un mico. Així i tot, encara que aquest fet resulti ser cert, no sembla que s’hagin aconseguit fer increments significatius des dels anys 70, quan el doctor Robert White va aconseguir exactament la mateixa gesta. Tot i que ambdós animals han sobreviscut les cirurgies, cap d’elles intentava fusionar la medul·la espinal del donant i del receptor. Encara que Ren va imitar la idea de White de refredar el cervell fins als 15ºC (5ºF) per tal de protegir els teixits nerviosos de possibles mals. Després de tallar netament la medul·la espinal, els vasos sanguinis del cap trasplantat s’uniren amb aquells del donant.

 

El Juliol de 1969, després de les missions de l’Apollo 11 i el seu llançament cap a la Lluna, la recent publicació de l’èxit musical “Space Oddity” de David Bowie va alimentar encara més la tendència de l’espai de milers de persones. Des de cançons com “Starman” i “Life on Mars” fins als seus personatges d’altres universos i mons – cap altre artista pop ha inspirat i innovat tant a la nostra exploració de l’espai com David Bowie.

Com a merescut homenatge a causa de la seva recent mort, els astrònoms belgues han anomenat una constel·lació d’estrelles en honor d’aquest gran artista.

La constel·lació consisteix en 7 estrelles que formen la figura del raig de l’àlbum de Bowie “Aladdin Sane” publicat el 1973 i una de les imatges més icòniques de l’estel·lar cantant.
El Projecte va ser una col·laboració entre l’emissora de radio Studio Brussel i l’Observatori MIRA públic de Bèlgica, que varen anomenar la constel·lació “Stardust For Bowie”. En aquest mapa de Google Sky podeu enviar missatges i posar nom a les estrelles que es troben dins de la constel·lació amb el nom de la vostra cançó preferida de Bowie.

“No va ser fàcil determinar les estrelles corresponents. L’Studio Brussel ens va demanar donar a Bowie un lloc únic a la galàxia“, va dir Philippe Mollet, de l’Observatori Públic MIRA, en un comunicat. “En referència als seus diferents àlbums, vam triar set estrelles – Brachium, Spica, Alpha Virginis, Zeta Centauri, SAA 204.132, i Beta Polaris Australis i Trianguli Australis – totes pròximes a Mart.”

Però cal tenir en compte que aquesta constel·lació no ha estat reconeguda oficialment per la Unió Astronòmica Internacional (UAI).

Tots els humans ploram alguna vegada, però si estàs a l’espai la cosa es complica un poc més. Les llàgrimes d’un astronauta no recorren la seva cara com ens passa a nosaltres a causa de la gravetat. Chris Hadfield, el comandant de la Estació Espacial Internacional, ens demostrarà què passa si plores a cents de quilòmetres de la Terra.

 

 

Com hem pogut veure, plorar és tota una aventura ja que les llàgrimes s’acumulen a baix de l’ull formant una bombolla líquida. Això és degut a la poca gravetat que hi ha a la Estació Espacial Internacional, que no és zero, però és un nombre molt aproximat. A mesura que plores més, la bombolla creix fins que pot arribar a tapar els teus dos ulls i el nas dificultant la respiració.

En aquest vídeo s’explica com fer una roda anti-gravetat, com funciona i quin sistema té.

Aquest experiment està fet a la Universitat de Ciències d’Austràlia.  Pressició Giroscòpica

Molta gent sap que la llum tarda 8 minuts per arribar a la Terra des de la superfície del Sol. Però quant de temps tarda aquesta mateixa llum en viatjar des del centre del Sol fins a la seva superfície? Minuts? Hores? Dies? Setmanes? Mesos? O anys?

Trobarem la resposta al següent vídeo on Sten Odenwald explica el per què il·lustrant el problema del passeig aleatori.