Sunshine és una pel·lícula de ciència ficció que ens situa en un futur on el Sol està morint i amb ell, la humanitat. Una teoria va indicar que llançant una bomba nuclear de la mida de l’illa de Manhattan es podria reactivar el Sol. Així que es va enviar una nau anomenada Icarus I a detonar una bomba, però va fallar per raons desconegudes. 7 anys després una segona nau: Icarus II , se li va encomanar la mateixa missió, però a diferència de la seva predecessora aquesta era l’última oportunitat de salvar la humanitat, ja que la bomba va ser construïda amb tot el material fissionable restant a la Terra.
El nostre Sol és el que es coneix com una nana groga, i es troba dins de l’anomenada seqüència principal, on la seqüència principal és l’estat en que les estrelles passen la major part de la seva vida activa, generant energia mitjançant reaccions nuclears. La major part d’una estrella en aquest estat és hidrogen, que a poc a poc es va transformant en heli mitjançant reaccions nuclears de fusió que es produeixen en el nucli.
A mesura que l’hidrogen del nucli es va esgotant, aquest es contreu augmentant la seva temperatura, mentre que l’hidrogen de les capes més externes comença també a fusionar-se. Això fa que la brillantor augmenti. Veiem per tant que en lloc de disminuir la seva lluentor, com a la pel·lícula, a mesura que passi el temps en la vida real, augmentarà. Es calcula que a la nostra estrella encara li queden uns 5.000 milions d’anys d’aquesta etapa.
Finalment, quan el Sol hagi esgotat el seu “combustible”, el nucli es comprimirà per la seva pròpia gravetat, fins a esdevenir una nana blanca, un objecte extremadament dens on els àtoms no tenen espai entre ells. Per fer-vos una idea, en el cas del nostre Sol, la seva grandària al convertir-se en nana blanca seria comparable al del nostre planeta.
Aquest ja ha acabat la seva vida com a estrella i no és capaç de generar més energia, tot i que durant molt de temps irradiarà una mica de llum i calor, a causa de la seva elevada temperatura.
Un nucli d’estrella tarda molt, però molt de temps, en refredar-se; tant que es calcula que cap nana blanca s’ha refredat del tot en tota la història de l’univers.
A la pel·lícula, l’acció transcorre en un futur proper, i no s’ofereix cap tipus d’explicació de la sobtada disminució de brillantor del Sol, es pot dividir perfectament en dues parts: primer, l’etapa d’aventures i successos fins a arribar al Icarus I. I la segona, que ha passat a partir de la separació dels dos Icarus, on la pel·lícula comença a tenir un poc de suspens, oferint-nos a un desconegut Mark Strong (tripulant de la Icarus I) com l’ésser que ha vagat en solitari durant anys, i que creu que per estar amb Déu i parlar amb ell necessita eliminar a tota la faç humana de l’univers. Aquest ser, cremat i viu, actuarà de cinquè passatger a manera alien. I a partir d’aquí serà quan les coses es començaran a complicar pels tripulants de la Icarus II.
Aquesta darrera etapa de la pel·lícula em va sorprendre perquè no m’esperava aquest gir a la trama. Tot i així em va agradar molt perquè va donar a la pel·lícula un altre punt de vista. Em va agradar bastant la trama de la pel·lícula, tot i que al principi no estava massa segura de tot el que passava i si m’agradaria. No em va avorrir en cap moment i estava molt ben explicat. Però els aspectes que fa que el film sigui fals, és pel fet de que diu que el Sol s’està apagant i la Terra com a conseqüència gelant, quan el que està passant a dia d’avui és radicalment el contrari.
