El programa de televisió Quèquicom fa reportatges sobre física, química, biologia… És per això que he triat fer una crítica sobre el capítol que parla sobre l’aprenentatge i la memòria.

Per començar el reportatge fa un truc de màgia amb l’espectador on demostra que el nostre cervell només es fixa en el que l’interessa i que obvia la resta, això encara que pugui semblar un defecte és una eina molt útil per l’aprenentatge i la memòria.  Per explicar com funciona la memòria del cervell fan una enquesta pel carrer, on demanen “Recordes què feies un dia com avui de l’any passat?” amb això demostren que la memòria del cervell recorda el que està relacionat amb una experiència emocional. En canvi, hi ha coses que varem aprendre de petits que mai se’ns obliden. Per exemple, cançons, poemes o les taules de multiplicar.

Hi ha moltes estratègies per recordar millor, per exemple, ens ensenya que per memoritzar una llista de paraules, si ens inventem una historia o inventem una cançó, és molt més fàcil i ho recordem millor. Fins i tot fer exercici ajuda a la nostra memòria i per demostrar-ho fan un experiment amb ratolins.

La meva opinió sobre el format del programa és que està molt ben fet. La duració es d’uns 30 minuts i no es fa llarg perquè van intercalant entre experiments i demostracions amb les explicacions científiques.

En alguns aspectes on xerren els especialistes trob que donen per fet que hi ha coses que l’espectador ja sap i potser són conceptes molt científics que no tothom coneix. En canvi les explicacions que fa el presentador s’entenen molt bé, fa servir imatges i objectes per explicar-ho de manera que qualsevol persona ho pugui entendre i ho fa d’una manera lúdica. Entren en detall sobre el tema i fa interactuar a l’espectador.

En conclusió, crec que és un programa que està molt bé per aprendre més sobre l’aprenentatge i la memòria, ja que explica molts aspectes científics però ho fa de manera entretinguda perquè està dirigit a tots els públics.

 

És una sèrie d’origen nord-americà de 2 temporades emesa pel canal Syfy que mescla ciència ficció explicada des del punt de vista científic i lògic. Comença quan un grup de científics del CDC (Centres per al Control i la Prevenció de Malalties) investiga un brot viral en una estació d’investigació biològica de l’àrtic, on el germà d’Alan Farragut (el protagonista) a qui no ha vist des de fa anys degut a una discussió molt forta ha estat infectat. Una vegada allà descobriran que el virus porta conseqüències desastroses.

 

Primerament, el CDC i una veterinària especialitzada en analitzar l’acció dels virus en els animals arriben a unes instal·lacions gegants on es realitzen diversos estudis per el benestar de la humanitat. Allà troben que un grup de micos ha estat infectat per un virus misteriós i que aquests han atacat a un grup de treballadors de l’àrtic. Els cossos d’aquests han quedat destruïts per complet ja que la seva pell s’ha descompost formant una massa liquida negra molt espesa. Tot els cossos menys un, el de Peter Farragut, el germà de Alan que ha escapat misteriosament per la ventilació. A partir d’allà troben una gravació que va fer Peter on amb un gest que ell i el seu germà tenien de petits per dir “perill, escapa” l’avisa de que l’àrtic és molt perillós. Pas a pas s’aniran descobrint enigmes i personatges (bàsicament científics) que enredaran la trama o ajudaran a descobrir que el virus (anomenat Narvik) va ser dissenyat per algú amb la intenció de transformar i alterar l’ADN dels humans per donar-lis una única funció vital, contagiar i propagar el virus.

 

Això però és només un petit resum de la primera temporada ja que la segona no ha tengut molt de contingut científic però si molt de fictici, és per això que les crítiques rebudes de la segona temporada, en gran majoria han estat negatives, tant que Syfy va decidir no renovar per una tercera temporada. En canvi, les crítiques de la primera temporada han estat molt diverses, des de gent a qui li ha encantat i qui pensa que reflexa molt bé l’ambient científic d’un centre d’estudis biològics i bioquímics, fins a gent que la troba pura fantasia i ficció. Però generalment ha estat ben rebuda per els telespectadors de la comunitat científica i els “nerds” possiblement perquè el director de Helix és el mateix que el de Battlestar Galactica una serie que va captivar aquestes comunitats.

Des de el meu punt de vista Helix és una sèrie que m’ha aportat molt ja que no és el tipus de gènere que es tracta a les series i m’ha servit per conèixer un poc més el món científic, a més, algú pot pensar que es tan científica com un documental i que per tant avorrida però mescla ciència i ficció a la perfecció i amb petits tocs de comèdia o acció i misteri. Una de les coses que més m’agrada d’Helix és que utilitza música tranquil·la d’ascensor quan es produeix alguna escena inesperada, d’assassinat, de terror, d’atac, etc… I fa que contrasti d’una manera molt especial. Però el que realment m’ha agradat és aprendre coses com per exemple com es sintetitza una cura,  què és el líquid cefaloraquidi, com es posa en marxa un protocol de quarantena, vies per contagiar un virus, etc…

Però al igual que hi ha moltes coses positives també n’hi ha de negatives i la que més destaca és la poca qualitat dels guions i la ficció que de vegades és excessiva, sobretot al final quan resulta que alguns successos sense explicació acaben per ser explicats de la manera més fantasiosa possible. També hi ha molts de drames amorosos i familiars que no aporten gaire a la trama i que li donen un aspecte de telenovel·la.

Tot i així, Helix és una serie que has de veure.

L’ocell secretari és un depredador temible, agressiu. Trobat en el desert del Sahara, Àfrica, mata a la seva presa amb les seves urpes utilitzant una precisió i velocitat increïble. Un estudi nou publicat en la revista “la biologia Actual” ha revelat que aquest assassinat transfereix cinc vegades el pes propi de l’ocell a la seva presa que és atacada dins un-centè d’un segon.

L’ocell de 1.4-metres d’alt (4.6-peus) te un coll llarg, plomes que emergeixen de la seva cresta del cap. Malgrat la seva gran embergadura, prefereix atacar a les seves preses amb el peu.

Un equip d’investigadors, dirigit per Steven Portugal, un fisiòleg animal de Real Holloway, de la universitat de Londres, van voler investigar la seva tenacitat per assassinar. Tot i que la seva presa pot consistir de mamífers petits, insectes, crustacis, llangardaixos i ous d’ocell, té una pressa preferida, les serps. Els investigadors van decidir col·locar aquestes “serps” a una zona la van subjectar a detectors de pressió. Utilitzant alt-vídeo de velocitat, varen ser filmar , i calcular la força del cop amb una mitjana de 45 puntades de peu individuals va ser calculada.

L’any passat milions de dades dels clients de T-Mobile  varen ser “hackejades” i robades tot i que això és clarament una mala notícia per a aquells que han perdut les seves dades, ens pot servir per obtenir una interessant visió de com es protegeixen les persones a internet. I resulta que moltes persones continuen sent molt dolentes a l’hora d’escollir contrasenyes. A la llista Splash Data’s annual list de les 25 pitjors contrasenyes poc ha canviat, amb “123.456” encara, per alguna raó, encapçalant la llista.

Tots sabem que no ho hauríem de fer, però per alguna raó inexplicable la majoria, només deixam anar el dits per sobre el teclat de l’ordinador. Aquells més aventurers, podrien utilitzar contrasenyes com “password” o fins i tot “dragon”.

En qualsevol dels casos cap de les contrasenyes ens ha semblat particular. Però el fet és, que no importa quantes vegada se’ls digui als internautes que convé que protegeixin les seves contes en línia, és depriment pensar que la majoria continuen ignorant aquest consell.

Les dades donen una idea interessant sobre la ment dels que utilitzen internet, “sport”, per exemple, és una opció freqüent , amb “football” i “baseball” al lloc 25 però també reflecteix grans esdeveniments d’aquest any, la més notable, l’addició a “Star Wars”, una de les opcions més triades de la llista així com “solo” , el que també podria ajudar a explicar el ressorgiment de “princess”, com una opció de contrasenya també.

Tots sabem el que hem de fer per, almenys, intentar fer les nostres comptes menys “hackejables”, però anem a recordar: En primer lloc, i crec que això no és del tot necessari dir-ho, no trieu cap de les contrasenyes de la llista de sota. Si algú de vosaltres ha triat alguna paraula de la llista, canviau-la. Triau alguna paraula de almenys vuit caràcters i que no contingui ni el nom d’usuari, ni el nom real, ni el de l’empresa. Tenir un perfil i unes dades segures, és el contrari de les contrasenyes anteriors, intentau incloure una barreja de majúscules, minúscules, números i símbols. I finalment, encara que sé que és temptador, intentau de no fer servir el nom d’usuari com a contrasenya. Si proves de recordar les dues combinacions, llavors potser podries aconseguir una contrasenya segura.

De totes maneres, aquí hi ha la llista completa.

Les 25 contrasenyes més utilitzades (diferent del 2014)

1. 123456

2. password

3. 12345678

4. qwerty

5. 12345

6. 123456789

7. football

8. 1234

9. 1234567

10. baseball

11. welcome

12. 1234567890

13. abc123

14. 111111

15. 1qaz2wsx

16. dragon

17. master

18. monkey

19. letmein

20. login

21. princess

22. qwertyuiop

23. solo

24. passw0rd

25. starwars

Una altra setmana, un altre descobriment a Mart. Aquesta vegada, curiosos amb molt bona vista, han trobat el que podria ser una col·lecció d’animals marcians a una imatge presa per la Mars Curiosity Rover de la NASA.

Un canal de YouTube anomenat MisterEnigma recentment ha publicat un vídeo xerrant sobre la imatge, i descriu aquesta criatura com “un goril·la, o un individu de tipus ós, o potser una estàtua d’una criatura” al costat “d’un nadó o un cadell”.

Ells ho expliquen així: “Hi ha moltes teories sobre l’origen de la Terra que vénen del nostre veí, Mart. És molt possible que això pogués ser un tipus d’ós marcià.”

Res més a dir, hi ha explicacions molt més lògiques. Igual que amb molts d’aquests descobriments, és probable que sigui un cas de paridòlia, una peculiaritat psicològica que fa que els humans trobem familiars coses que no ho són.

 

Si un asteroide es trobés en el curs de col·lisió amb la Terra, què faríem? Intentar cremar l’objecte per sí mateix podria ser la millor opció.
Però els científics russos i europeus han proposat una cosa una mica diferent. L’agència de notícies russa TASS, afirma que si detonam una arma nuclear a prop d’un asteroide, no damunt aquest, l’explosió resultant podria desviar l’asteroide prou que xocaria amb la Terra i la destruiria – si l’acció hagués estat realitzada amb suficient temps per canviar la direcció de l’asteroide  no hagués topat amb la Terra.
Afirmen que aquesta proposta no és completament nova. La idea anomenada The Emergency Asteroid Defence Project es va manifestar el 2014 que destruiria un asteroide amb una arma nuclear, mentre que al 2022 la proposta de NASA-ESA, Asteroid Impact and Deflection Assessment estudiarà el canvi de moviment d’un asteroide quan sigui colpejat per un impactador.
La proposta dels russos i europeus va ser elaborada com a part del projecte NeoShield, una valoració de 2012 fins 2015 per veure com podrien ser aturats alguns objectes perillosos. El treball va ser distribuït entre els diferents participants de diversos països, i la feina de desviar els objectes espacials perillosos per les explosions nuclears la va dur a terme Rússia, representada per The Central Machine Building Research Institute, va dir l’agència espacial russa, segons TASS.
Serien necessaris més detalls sobre el tamany exacte de l’explosió. També s’ha de dir que llençar armes nuclears a l’espai està prohibit actualment. Però els científics estan segurs d’això  si la supervivència de la Terra estàs en joc. “ No obstant això, si a causa d’una amenaça d’asteroides s’elevarà la possibilitat de dany o fins i tot l’existència de la vida a la Terra, aquestes prohibicions, per descomptat, seran donades de baixa”, anuncià Roscosmos.
Actualment, no sabem cap asteroide que estigui en curs de col·lisió amb la Terra, així que això és per hipotètics casos. Però hi ha molts asteroides dels qual no seguim el seu moviment: la NASA ha creat recentment una nova oficina que ens permet saber tot els que ens podria suposar un risc dels asteroides. La probabilitat de que un asteroide equivalent al que va eliminar els dinosaures caigui a la Terra és poca de moment, però molta gent pensa que és inevitable en els pròxims mil anys.
Per tant, tenir mesures defensives com aquestes podria ser vital si la Terra necessita ser salvada.

Sembla que el creixement del turisme espacial disminueix cada vegada més després de l’entusiasme inicial. Sens dubte, a no ser que vulgueu esperar un parell de dècades  per comprar un bitllet per anar a l’espai (230.000€), la nova muntanya russa que s’està construint podria ser la segona millor opció per “viatjar” a l’espai en qüestió de minuts.

Galactica espera poder obrir les seves portes al mes d’abril del 2016, al parc temàtic Alton Towers a Staffordshire, Anglaterra.

El viatge durarà de 3 minuts, 840 metres de vol a través d’un simulador del cosmos capaç d’arribar a velocitats de més de 75km/h.

A diferència d’una muntanya russa convencional, tothom que vulgui pujar-hi haurà d’anar equipat amb un casc de realitat virtual, que permetrà experimentar forces de fins 3,5gs mentre sentin que estan volant a través del cosmos. Aquest viatge és en realitat un canvi de marca de la muntanya russa del parc temàtic existent Air, que es va inaugurar al 2002. Informa la BBC. Els que hi pugen hi viatgen cap per avall, cosa que s’espera també a Galactica.

En un comunicat, els creadors d’Alton Towers van dir: “Una intel·ligència artificial a bord, els guiarà des de la plataforma de llançament a l’espai, mentre passen per bucles, arriben més enllà de les estrelles i acceleren a través de galàxies descobertes. Mostrant el cosmos amb una claredat sorprenent”.

Al següent vídeo podreu veure com s’està anunciant aquesta muntanya russa:

És el malson de tots els propietaris d’un ca: entrar a una habitació i trobar-te el terra ple de papers de xocolatines i el teu ca jugant amb l’estomac explosiu.
Però tot i que és bastant comú saber que els cans no poden prendre xocolata, és bastant probable que no sàpigues molt be el perquè. El canal de YouTube de la Societat Americana de Química, ha publicat un vídeo recentment sobre la ciència dels cans i el seu desacord biològic amb la xocolata.
El problema es degut a una molècula anomenada teobromina.

El vídeo en anglès que teniu a continuació, ens explica que com ja hem dit abans, el cacau conté una molècula (teobromina) que és molt tòxica pels cans.
Aquesta molècula és molt semblant a la cafeïna, que bloqueja l’adenosina del nostre cervell que regula l’estat de vigília. En dosis petites, la teobromina, augmenta els batecs del cor i el flux d’oxigen i nutrients al cervell, però els cans tenen un afecte més llarg. Males noticies pel seu sistema nirviós central.
Es necessiten entre 6 i 12 hores per que comencin els símptomes d’enverinament de la teobromina: alta temperatura, diarrea, convulsions, vòmits, respiració ràpida, augment del ritme cardíac…
Per això avui en dia, es fabriquen xocolates per a cans sense aquesta molècula.

 

Un llac de lava a Kilauea (Hawaii) va tornar a la vida la setmana passada, després de que part del cràter es desplomés. Encara que ningú va resultar ferit, la pirotècnia resultant era digne d’admirar, tal i com va documentar National Geographic.

Els llacs de lava són uns dels aconteixements més espectaculars i dramàtics d’un volcà, i requereixen una serie de condicions perquè es produesquin; el magma no ha de ser massa viscós ni massa líquid, i només la quantitat suficient de lava ha de sortir a la superfície. Aquestes masses fumejants i borbollejants normalment són autosostenibles, ja que estan en un estat de fluïdesa constant. Ocasionalment, un augment en el volum de la lava pot provocat el seu vessament i, de vegades, crear cortines de lava.
Només 5 llacs de lava estan actius al món, un dels quals està a Kilauea. En realitat, aquest està separat en 2 llacs diferents: un al cràter Halema’uma’u i l’altre al cràter Pu’u O’o. Degut a un despreniment a la vora est del volcà es va desencadenar una petita explosió dins un llac de lava, creant unes espectaculars explosions dignes d’admirar per a qualsevol vianant. Es creu que la calor extrema i l’acidesa dels llacs de lava van anar erosionant lentament les parets del volcà a causa del pas del temps, causant finalment el seu despreniment parcial divendres passat.

Normalment, el magma dels llacs de lava està en constant circulació, en un estat caòtic, mentre que la lava freda de la superfície segueix un procés constant en el qual es solidifica, es torna més densa i, per tant, s’enfonsa al llac, fent que es torni a fondre altre vegada. La hipòtesi més acceptada és que es creu que es va perforar la superfície sòlida del llac de lava, fent que es desestabilitzes i forçant l’aire a entrar a ella. Això va refredar breument part d’ella, despressuritzant el seu interior.

Entre d’altres coses, això provocà una producció sobtada de bombolles de lava, que van explotar violentament mentre es dirigien cap a l’exterior. Això és precisament el que va passar quan les roques es van desplomar en un dels dos llacs de lava de Hawaii divendres passat. L’explosió resultant va propulsar la lava 110 metres a l’aire.

Encara que el Departament Geològic d’EEUU assenyali que aquestes roques basàltiques fosses poden resultar perilloses per als éssers humans, ningú va resultar ferit en l’últim paroxisme.