The Martian és una pel·lícula nord-americana protagonitzada per Matt Damon i Jessica Chastain, entre d’altres. L’argument gira entorn una expedició a Mart  (Ares 3) en la qual, degut a una tempesta elèctrica, els seus tripulants han de fugir del planeta, deixant un astronauta de la nau al planeta vermell. Així, Mark Watney (Matt Damon) ha de sobreviure a Mart amb els pocs recursos que els tripulants han deixat. Com que aquests recursos són finits, decideix posar-se a treballar utilitzant les seves dots científiques per poder autoabastir-se. Per exemple, ha de crear un hort propi per poder obtenir aliment o desenterrar un recipient de plutoni enriquit per mantenir el calor i no morir congelat durant els vespres. Mentre els tripulants de l’Ares 3 tornen a la Terra pensant que Mark ha mort, la NASA descobreix a través d’un satèl·lit terrrestre que segueix viu. A partir d’aquell moment, el seu rescat es converteix en la principal prioritat , donant lloc al començament d’una gran aventura pel planeta vermell per trobar recursos facilitats per poder sobreviure. La pel·lícula és una fidel adaptació del llibre The Martian, una novel·la escrita per l’escriptor nord-americà Andy Weir. Encara que va ser publicada el 2011 al seu blog personal,Crown Publishing va adquirir els drets el 2014 per crear un llibre amb la seva història². Aquest mateix any The Martian es va convertir en un èxit de ventes gràcies a la seva adaptació cinematogràfica.

La pel·lícula ha mostrat que la vida a Mart és molt més complicada del que s’imaginava, ja que Matt Damon hagué de dur a terme moltes activitats i processos difícils per poder sobreviure. Per altra banda, la pel·lícula vol donar la idea de que, en un futur molt pròxim, ja serà possible viatjar a Mart mitjançant els avenços tecnològics i científics.  

També em va sorprendre que numeressin els dies que passava Matt Damon a Mart mitjançant “dies solars”, ja que allà el moviment de rotació no dura el mateix que el de la Terra. L’aparell que va utilitzar Mark Watney per produir aigua per al seu hivernacle de patates també em va impactar molt, degut a que pensava que seria impossible crear aigua a Mart i, a més, que sigues de consum potable. De la mateixa manera, les espectaculars vistes de Mart em van sorprendre gratament per la seva bellesa i el gran nombre de muntanyes i cràters, tot i que en la realitat aquestes no tenen el mateix aspecte a la vida real. El que més m’ha agradat de la pel·lícula és la manera amb la que es tracten els temes científics que van succeint a mesura que avança la trama, ja que el protagonista i els altres personatges afegeix un toc d’humor personal que lleva seriositat a la situació de Mark, fent de la cinta una pel·lícula científica, però també un film amb una trama sòlida i amb molts personatges rellevants.

Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció és la facilitat amb la que l’astronauta resol els problemes que van ocorrent durant la seva estància a Mart. També he de dir que, com que el protagonista és llicenciat en biologia i , a més, ingenier mecànic, és normal que pugui resoldre els coneixements que l’hi ocorren, com per exemple la falta d’aliment i d’aigua o el problema per mantenir la calor durant els freds vespres, a més de la incomunicació amb la Terra, que resol utilitzant un antic robot marcià que incorpora una càmera amb la qual aconsegueix, a base de pancartes i cartells, comunicar-se amb la NASA. El robot és parescut a l’actual Gravity.

En resum, The Martian és una pel·lícula que, tot i que té atributs que són pura fantasia creats per atreure als espectadors, encerta en molts aspectes científics i trob que és un film que qualsevol amant de les pel·lícules de ciència ficció i temes espacials hauria de veure.

Un llac de lava a Kilauea (Hawaii) va tornar a la vida la setmana passada, després de que part del cràter es desplomés. Encara que ningú va resultar ferit, la pirotècnia resultant era digne d’admirar, tal i com va documentar National Geographic.

Els llacs de lava són uns dels aconteixements més espectaculars i dramàtics d’un volcà, i requereixen una serie de condicions perquè es produesquin; el magma no ha de ser massa viscós ni massa líquid, i només la quantitat suficient de lava ha de sortir a la superfície. Aquestes masses fumejants i borbollejants normalment són autosostenibles, ja que estan en un estat de fluïdesa constant. Ocasionalment, un augment en el volum de la lava pot provocat el seu vessament i, de vegades, crear cortines de lava.
Només 5 llacs de lava estan actius al món, un dels quals està a Kilauea. En realitat, aquest està separat en 2 llacs diferents: un al cràter Halema’uma’u i l’altre al cràter Pu’u O’o. Degut a un despreniment a la vora est del volcà es va desencadenar una petita explosió dins un llac de lava, creant unes espectaculars explosions dignes d’admirar per a qualsevol vianant. Es creu que la calor extrema i l’acidesa dels llacs de lava van anar erosionant lentament les parets del volcà a causa del pas del temps, causant finalment el seu despreniment parcial divendres passat.

Normalment, el magma dels llacs de lava està en constant circulació, en un estat caòtic, mentre que la lava freda de la superfície segueix un procés constant en el qual es solidifica, es torna més densa i, per tant, s’enfonsa al llac, fent que es torni a fondre altre vegada. La hipòtesi més acceptada és que es creu que es va perforar la superfície sòlida del llac de lava, fent que es desestabilitzes i forçant l’aire a entrar a ella. Això va refredar breument part d’ella, despressuritzant el seu interior.

Entre d’altres coses, això provocà una producció sobtada de bombolles de lava, que van explotar violentament mentre es dirigien cap a l’exterior. Això és precisament el que va passar quan les roques es van desplomar en un dels dos llacs de lava de Hawaii divendres passat. L’explosió resultant va propulsar la lava 110 metres a l’aire.

Encara que el Departament Geològic d’EEUU assenyali que aquestes roques basàltiques fosses poden resultar perilloses per als éssers humans, ningú va resultar ferit en l’últim paroxisme.

Aquest vídeo explica com es comporta l’aigua a gravetat 0, segons un experiment realitzat per la NASA a l’Estació Espacial Internacional (ISS).

No només experimenten amb la mà, sinó que també ho fan amb una xeringa i, fins i tot, amb un fregament de paper o amb el mateix cap d’un astronauta.