Després de 22 anys, Jurassic Park ha reobert les seves portes amb una nova entrega de la saga, aquest cop, amb el nom de Jurassic World.Colin Trevorrow i produïda per Steven Spielberg, comença amb la creació d’una nova espècia de dinosaure per augmentar els ingressos del parc. Aquesta nova espècie ha estat modificada genèticament i dissenyada per ser més perillosa en tots els aspectes, se l’ha anomenada Indominous Rex. El problema és que aquesta nova espècie, que han creat als laboratoris de Jurassic World, és massa perillosa i per un error del personal del parc aconsegueix escapar-se del seu hàbitat. L’Indominous Rex mata tot el que veu i ho arrasa tot al seu camí, cosa que portarà molts problemes als dirigents del parc i als visitants. La pel·lícula és bona, em va agradar però igual que la majoria de grans produccions de Hollywood, crec que està enfocada clarament a ser un gran èxit per coses com els efectes especials. L’argument semblant a les pel·lícules antigues, també crec que és estirar innecessàriament un argument que ja va tenir el seu moment.

El que m’ha agradat més de la pel·lícula ha esta l’efecte de que tot i que és classificada com a ciència ficció, no es fa tan lluny de la realitat. El tema de la recuperació d’espècies extingides i la modificació d’ADN, en general, són temes tabú de la societat científica actual, ja que no es considera èticament correcta. La meva opinió és que no s’haurien de recuperar espècies ja extintes perquè si van desaparèixer va ser, o bé per una gran evolució com en el cas dels dinosaures que van sobreviure al meteorit que van evolucionar cap el que ara coneixem com a ocells, o bé, per la selecció natural. Com a mínim, des del meu punt de vista, no seria ètic alterar els processos naturals. Per altra banda, en el cas de que recuperàssim aquestes espècies, ens arriscaríem a que desestabilitzassin les cadenes alimentàries i els ecosistemes actuals. També ens arriscaríem a crear-nos un depredador perquè com es mostra a la pel·lícula, eren animals salvatges.

Si vos ha interessat l’argument aquí teniu el Tràiler de la pel·lícula i un article a la pàgina de IFLS.

Per a realitzar aquest treball he escollit aquesta fascinant pel·lícula estatunidenca dirigida per Ridley Scott l’any 1982. Es tracta d’un dels films de ciència-ficció més importants de la història, passant a ser cinema de culte d’aquest gènere com poden ser Star Wars o Star Trek. El film va suposar l’èxit del seu director Ridley Scott, que la considera la seva obra més completa i va impulsar encara més, la carrera de l’actor Harrison Ford.

La pel·lícula s’inspira en la novel·la “Somien els androides amb ovelles elèctriques?” de Philip K. Dick, és a dir, la temàtica és similar però la pel·lícula inclou altres temes i idees innovadores que et fan reflexionar sobre diversos aspectes morals i ètics. També pots gaudir d’uns efectes especials molt avançats per la seva època i d’una gran trama que et transmet una tensió i intriga que et manté atent durant tot el film.

Personatges

El paper de protagonista principal és per a Harrison Ford, que interpreta de forma brillant el paper de Blade Runner. Ens el presenten com a un home desgastat i amb un to apagat, i he de de dir que transmet molt bé el clima trist i fosc del cinema negre, però realment m’esperava més d’aquest fabulós i tan característic actor.

També cal destacar l’impressionant interpretació de Rutger Hauer (Roy Batty al film), que personalment crec que eclipsa a Harrison Ford, amb l’escena final de la pel·lícula on protagonitza un discurs molt profètic abans de morir, demostrant a Deckard que els replicants han pogut desenvolupar diferents respostes emocionals i que realment no hi ha gaire diferencia entre els humans i els replicants.

Gènere

Blade Runner té un argument que combina perfectament dos gèneres: la ciència ficció i el cinema negre. No estic acostumat a veure cinema negre, i he de destacar que el film desprèn una sensació de futur incert i obscur i mostra una societat en decadència, que et fa pensar i reflexionar, i a mi personalment en alguns moments el clima m’ha arribat a transmetre tristesa i incertesa.

Es tracta d’un obscur thriller futurista, ambientat a Los Angeles l’any 2019. Cal esmentar que el director al 1982 s’imaginava un futur molt diferent al 2019 però podem veure que la societat no ha canviat gaire 40 anys desprès.

Trama

La pel·lícula descriu un futur en el qual els replicants, androides fabricats a través de l’enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les colònies exteriors de la Terra. Aquests replicants són fabricats per Tyrell Corporation; per tal de ser “més humans que els humans”, especialment en el cas dels models Nexus-6, que s’assemblen físicament als humans i tenen més agilitat i força física, però manquen de la mateixa resposta emocional i d’empatia. Els replicants són declarats il·legals en el planeta Terra després d’una revolta d’aquests que causa molts de morts. Un cos especial de la policia, els blade runners, s’encarreguen de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. A la pel·lícula, es demana a un blade runner semiretirat, Deckard, que s’enfronti a un grup de replicants brutal i hàbil que ha arribat a Los Angeles. Roy Batty és el líder dels replicants i la trama explica com Deckard intenta exterminar-los.

La pel·lícula està explicada de forma que pot tenir diferents lectures, i vull comentar que cada vegada que la veus pots veure petits detalls que tenen molta importància en la trama i que et fan pensar en si és Deckard un replicant o no.

Valoració

Personalment en un principi m’he decebut en veure la pel·lícula, per que m’esperava més acció, efectes especials i una un argument més complet, però després de veure-la per segona vegada i llegir algunes crítiques, he pogut fer una reflexió i veure que la pel·lícula ens presenta diferents debats que ens fan pensar com poden ser el límit confús entre el natural i l’artificial, és a dir, es mostra com els replicants arriben a expressar sentiments i el dilema moral que plantegen els androides sobre si realment hi ha tantes diferències entre els humans i els replicants. Jo personalment crec que al final de la pel·lícula el replicant Roy Batty mostra sentiments i demostra que els androides també volen viure i desitgen llibertat.

Aspectes positius

• La fotografia està molt ben treballada i la il·luminació freda i fosca està molt ben aconseguida ja que es transmet un clima trist.

• Les interpretacions són molt bones, sobre totes la de Rutger Hauer (Roy Batty)

• Gran missatge i intencions del director i el guió és molt complex i profund

• Gran banda sonora de Vangelis

• Durant la pel·lícula podem apreciar diferents detalls molt simbòlics com el colòm que deixa anar Roy Batty simbolitzant la llibertat, els diferents figures de origami que expressen l’estat d’ànim de Deckard…

Aspectes Negatius

•  La pel·lícula costa d’entendre la primera vegada, i potser no arriba a tots els públics.

•  En alguns moments la trama és tan lenta que es pot arribar a fer pesada.

• La interpretació de Harrison Ford és molt bona, però el director li dona un rol en el que se li troba a faltar la seva personalitat tan característica.

Conclusió

La meva conclusió final és que Blade Runer és una gran pel·lícula molt completa que et fa pensar en acabar la pel·lícula, que ma deixat amb una sensació rara i a mesura que te’n adones conta de tots els detalls, cada vegada t’agrada més i més i et fa reflexionar sobre el que hem de fer per evitar aquesta decadència urbana i humana i sobre si és ètic o no desenvolupar la intel·ligència artificial.

 

El programa de televisió Quèquicom fa reportatges sobre física, química, biologia… És per això que he triat fer una crítica sobre el capítol que parla sobre l’aprenentatge i la memòria.

Per començar el reportatge fa un truc de màgia amb l’espectador on demostra que el nostre cervell només es fixa en el que l’interessa i que obvia la resta, això encara que pugui semblar un defecte és una eina molt útil per l’aprenentatge i la memòria.  Per explicar com funciona la memòria del cervell fan una enquesta pel carrer, on demanen “Recordes què feies un dia com avui de l’any passat?” amb això demostren que la memòria del cervell recorda el que està relacionat amb una experiència emocional. En canvi, hi ha coses que varem aprendre de petits que mai se’ns obliden. Per exemple, cançons, poemes o les taules de multiplicar.

Hi ha moltes estratègies per recordar millor, per exemple, ens ensenya que per memoritzar una llista de paraules, si ens inventem una historia o inventem una cançó, és molt més fàcil i ho recordem millor. Fins i tot fer exercici ajuda a la nostra memòria i per demostrar-ho fan un experiment amb ratolins.

La meva opinió sobre el format del programa és que està molt ben fet. La duració es d’uns 30 minuts i no es fa llarg perquè van intercalant entre experiments i demostracions amb les explicacions científiques.

En alguns aspectes on xerren els especialistes trob que donen per fet que hi ha coses que l’espectador ja sap i potser són conceptes molt científics que no tothom coneix. En canvi les explicacions que fa el presentador s’entenen molt bé, fa servir imatges i objectes per explicar-ho de manera que qualsevol persona ho pugui entendre i ho fa d’una manera lúdica. Entren en detall sobre el tema i fa interactuar a l’espectador.

En conclusió, crec que és un programa que està molt bé per aprendre més sobre l’aprenentatge i la memòria, ja que explica molts aspectes científics però ho fa de manera entretinguda perquè està dirigit a tots els públics.

 

És una sèrie d’origen nord-americà de 2 temporades emesa pel canal Syfy que mescla ciència ficció explicada des del punt de vista científic i lògic. Comença quan un grup de científics del CDC (Centres per al Control i la Prevenció de Malalties) investiga un brot viral en una estació d’investigació biològica de l’àrtic, on el germà d’Alan Farragut (el protagonista) a qui no ha vist des de fa anys degut a una discussió molt forta ha estat infectat. Una vegada allà descobriran que el virus porta conseqüències desastroses.

 

Primerament, el CDC i una veterinària especialitzada en analitzar l’acció dels virus en els animals arriben a unes instal·lacions gegants on es realitzen diversos estudis per el benestar de la humanitat. Allà troben que un grup de micos ha estat infectat per un virus misteriós i que aquests han atacat a un grup de treballadors de l’àrtic. Els cossos d’aquests han quedat destruïts per complet ja que la seva pell s’ha descompost formant una massa liquida negra molt espesa. Tot els cossos menys un, el de Peter Farragut, el germà de Alan que ha escapat misteriosament per la ventilació. A partir d’allà troben una gravació que va fer Peter on amb un gest que ell i el seu germà tenien de petits per dir “perill, escapa” l’avisa de que l’àrtic és molt perillós. Pas a pas s’aniran descobrint enigmes i personatges (bàsicament científics) que enredaran la trama o ajudaran a descobrir que el virus (anomenat Narvik) va ser dissenyat per algú amb la intenció de transformar i alterar l’ADN dels humans per donar-lis una única funció vital, contagiar i propagar el virus.

 

Això però és només un petit resum de la primera temporada ja que la segona no ha tengut molt de contingut científic però si molt de fictici, és per això que les crítiques rebudes de la segona temporada, en gran majoria han estat negatives, tant que Syfy va decidir no renovar per una tercera temporada. En canvi, les crítiques de la primera temporada han estat molt diverses, des de gent a qui li ha encantat i qui pensa que reflexa molt bé l’ambient científic d’un centre d’estudis biològics i bioquímics, fins a gent que la troba pura fantasia i ficció. Però generalment ha estat ben rebuda per els telespectadors de la comunitat científica i els “nerds” possiblement perquè el director de Helix és el mateix que el de Battlestar Galactica una serie que va captivar aquestes comunitats.

Des de el meu punt de vista Helix és una sèrie que m’ha aportat molt ja que no és el tipus de gènere que es tracta a les series i m’ha servit per conèixer un poc més el món científic, a més, algú pot pensar que es tan científica com un documental i que per tant avorrida però mescla ciència i ficció a la perfecció i amb petits tocs de comèdia o acció i misteri. Una de les coses que més m’agrada d’Helix és que utilitza música tranquil·la d’ascensor quan es produeix alguna escena inesperada, d’assassinat, de terror, d’atac, etc… I fa que contrasti d’una manera molt especial. Però el que realment m’ha agradat és aprendre coses com per exemple com es sintetitza una cura,  què és el líquid cefaloraquidi, com es posa en marxa un protocol de quarantena, vies per contagiar un virus, etc…

Però al igual que hi ha moltes coses positives també n’hi ha de negatives i la que més destaca és la poca qualitat dels guions i la ficció que de vegades és excessiva, sobretot al final quan resulta que alguns successos sense explicació acaben per ser explicats de la manera més fantasiosa possible. També hi ha molts de drames amorosos i familiars que no aporten gaire a la trama i que li donen un aspecte de telenovel·la.

Tot i així, Helix és una serie que has de veure.