Sunshine és una pel·lícula de ciència ficció que ens situa en un futur on el Sol està morint i amb ell, la humanitat. Una teoria va indicar que llançant una bomba nuclear de la mida de l’illa de Manhattan es podria reactivar el Sol. Així que es va enviar una nau anomenada Icarus I a detonar una bomba, però va fallar per raons desconegudes. 7 anys després una segona nau: Icarus II , se li va encomanar la mateixa missió, però a diferència de la seva predecessora aquesta era l’última oportunitat de salvar la humanitat, ja que la bomba va ser construïda amb tot el material fissionable restant a la Terra.
El nostre Sol és el que es coneix com una nana groga, i es troba dins de l’anomenada seqüència principal, on la seqüència principal és l’estat en que les estrelles passen la major part de la seva vida activa, generant energia mitjançant reaccions nuclears. La major part d’una estrella en aquest estat és hidrogen, que a poc a poc es va transformant en heli mitjançant reaccions nuclears de fusió que es produeixen en el nucli.

A mesura que l’hidrogen del nucli es va esgotant, aquest es contreu augmentant la seva temperatura, mentre que l’hidrogen de les capes més externes comença també a fusionar-se. Això fa que la brillantor augmenti. Veiem per tant que en lloc de disminuir la seva lluentor, com a la pel·lícula, a mesura que passi el temps en la vida real, augmentarà. Es calcula que a la nostra estrella encara li queden uns 5.000 milions d’anys d’aquesta etapa.
Finalment, quan el Sol hagi esgotat el seu “combustible”, el nucli es comprimirà per la seva pròpia gravetat, fins a esdevenir una nana blanca, un objecte extremadament dens on els àtoms no tenen espai entre ells. Per fer-vos una idea, en el cas del nostre Sol, la seva grandària al convertir-se en nana blanca seria comparable al del nostre planeta.
Aquest ja ha acabat la seva vida com a estrella i no és capaç de generar més energia, tot i que durant molt de temps irradiarà una mica de llum i calor, a causa de la seva elevada temperatura.

Un nucli d’estrella tarda molt, però molt de temps, en refredar-se; tant que es calcula que cap nana blanca s’ha refredat del tot en tota la història de l’univers.
A la pel·lícula, l’acció transcorre en un futur proper, i no s’ofereix cap tipus d’explicació de la sobtada disminució de brillantor del Sol, es pot dividir perfectament en dues parts: primer, l’etapa d’aventures i successos fins a arribar al Icarus I. I la segona, que ha passat a partir de la separació dels dos Icarus, on la pel·lícula comença a tenir un poc de suspens, oferint-nos a un desconegut Mark Strong (tripulant de la Icarus I) com l’ésser que ha vagat en solitari durant anys, i que creu que per estar amb Déu i parlar amb ell necessita eliminar a tota la faç humana de l’univers. Aquest ser, cremat i viu, actuarà de cinquè passatger a manera alien. I a partir d’aquí serà quan les coses es començaran a complicar pels tripulants de la Icarus II.
Aquesta darrera etapa de la pel·lícula em va sorprendre perquè no m’esperava aquest gir a la trama. Tot i així em va agradar molt perquè va donar a la pel·lícula un altre punt de vista. Em va agradar bastant la trama de la pel·lícula, tot i que al principi no estava massa segura de tot el que passava i si m’agradaria. No em va avorrir en cap moment i estava molt ben explicat. Però els aspectes que fa que el film sigui fals, és pel fet de que diu que el Sol s’està apagant i la Terra com a conseqüència gelant, quan el que està passant a dia d’avui és radicalment el contrari.

L’homeopatia és un sistema de medicina alternativa considerat una pseudociència que empra preparats sense ingredients que tenguin cap tipus de substància que prevengui, tracti o curi qualsevol tipus d’enfermetat o trastorn de la salut. Va ser desenvolupada pel metge Samuel Hahnemann l’any 1796.
Els preparats homeopàtics no tenen cap efectivitat més enllà del placebo, qualsevol tipus de medicament o tractament que s’administra com a teràpia, però que no té cap valor curatiu real, excepte per l’efecte psicològic que pugui provocar.

El programa televisiu Què qui com? ens ofereix un reportatge sobre homeopatia, opinant si és un medicament o una pseudociència.
Actualment, es perceben diverses opinions en aquest tema, amb molts admiradors però també detectors.
Com he dit anteriorment, hi ha gent a la que li és útil i gent a la que no. En el documental, la pediatra homeòpata Assumpta Mestre dóna als seus pacients productes homeopàtics i aquests reaccionen positivament. Però en canvi, a base d’experiments, el cap del servei de farmacologia, pensa que als grànuls homeopàtics no hi ha res, degut a que les dilucions són tan altes que el principi actiu ha desaparegut i per tant, aquestes bolletes no tenen cap efecte més que el placebo.
Seguidament, la reportera Samantha Vall li presenta un repte al Dr. Ricardo Casaroli en el qual ha d’analitzar dos grànuls d’homeopatia: un amb principi actiu i l’altre, sense. Arriben a la conclusió que a dedins cada grànul només hi ha aigua i sucre i que el principi actiu ha desaparegut.
El que no té en compte la gent que creu amb aquesta pseudociència, un 39% de la població, és que les malalties que guareixen els homeòpates són lleus i, que es podrien curar amb el temps sense cap tipus de medicina.
Personalment i informant-me sobre aquest tema, pens que no és un assumpte en el que s’ha de creure o deixar de fer-ho, sinó que es tracta de veure els resultats que proporciona, ja que si estigués demostrat que funciona, en prendria pel fet de que no té medicament i, per tant, no tendriem risc a efectes secundaris. Respecte a la gent que ho pren i li funciona, molt millor, perquè l’homeopatia no te efectes secundaris, i des de el meu punt de vista ni primaris.

Aquest reportatge el recoman a tothom, ja que jo he aprés moltes coses noves sobre l’homeopatia i els seus efectes i no efectes. M’ha parescut un tema interessant amb opinions diverses per debatre.

La pel·lícula tracta sobre un ex-marine obligat a viure en una cadira de rodes, però que continua sent un autèntic guerrer. Precisament per això ha estat designat per anar a Pandora, on algunes empreses estan extraient un mineral molt estrany que podria resoldre la crisi energètica de la Terra. Per contrarestar la toxicitat de l’atmosfera de Pandora, s’ha creat el programa Avatar, gràcies al qual els éssers humans mantenen les seves consciències unides a un avatar, un cos biològic controlat de forma remota que pot sobreviure en l’aire letal. Aquests cossos han estat creats amb ADN humà, barrejat amb ADN dels nadius de Pandora, els Na’vi.

 

OPINIÓ

És una pel·lícula de ciència ficció. El que m’ha agradat més de la pel·lícula han estat els efectes especials i els 3D (CGI), el disseny dels Na’vi, on una majoria de l’animació de personatges és filmada amb noves tècniques de captura de moviment revolucionari que utilitzen actors reals,les naus, els paisatges, els animals, etc. Els paisatges estan molt ben aconseguits ja que han representat les plantes i els arbres d’una manera molt exòtica i lluminosa. Una de les coses que no m’ha agradat es que la pel·lícula a vegades era un poc pesada, per exemple, es feia molt repetitiu l’escena en que els humans ataquen als Na’vi. Tampoc no m’ha agradat que hagin fet que els humans tinguin una lleugera avantatge sobre els habitants de Pandora. Crec que la pel·lícula de Cameron ha revolucionat el món de la ciència ficció.

Des de el punt de vista científic s’han vist algunes parts estranyes però no falses, i en el punt de mira de l’espectador, com per exemple que algunes illes floten. Els productors han explicat que les muntanyes estan lligades amb unobtainium que sura en presència d’un camp magnètic i que el camp magnètic d’aquesta zona és tan poderós que pot suportar les muntanyes. L’explicació científica d’això es que en realitat, el camp magnètic seria tan fort que destrossaria qualsevol vehicle de metall que conduís a través d’ell. De fet, seria prou potent com per extreure les molècules de ferro de la sang, matant a qualsevol ésser viu que estàs aprop d’ell.

Aspectes científics

Des del punt de vista científic s’han vist algunes parts estranyes però no falses, i no influeixen en el punt de mira de l’espectador, com per exemple que algunes illes floten. Els productors han explicat que les muntanyes estan lligades amb unobtainium que sura en presència d’un camp magnètic i que el camp magnètic d’aquesta zona és tan poderós que pot suportar les muntanyes. L’explicació científica d’això es que en realitat, el camp magnètic seria tan fort que destrossaria qualsevol vehicle de metall que conduís a través d’ell. De fet, seria prou potent com per extreure les molècules de ferro de la sang, matant a qualsevol ésser viu que estàs aprop d’ell.

The Martian és una pel·lícula nord-americana protagonitzada per Matt Damon i Jessica Chastain, entre d’altres. L’argument gira entorn una expedició a Mart  (Ares 3) en la qual, degut a una tempesta elèctrica, els seus tripulants han de fugir del planeta, deixant un astronauta de la nau al planeta vermell. Així, Mark Watney (Matt Damon) ha de sobreviure a Mart amb els pocs recursos que els tripulants han deixat. Com que aquests recursos són finits, decideix posar-se a treballar utilitzant les seves dots científiques per poder autoabastir-se. Per exemple, ha de crear un hort propi per poder obtenir aliment o desenterrar un recipient de plutoni enriquit per mantenir el calor i no morir congelat durant els vespres. Mentre els tripulants de l’Ares 3 tornen a la Terra pensant que Mark ha mort, la NASA descobreix a través d’un satèl·lit terrrestre que segueix viu. A partir d’aquell moment, el seu rescat es converteix en la principal prioritat , donant lloc al començament d’una gran aventura pel planeta vermell per trobar recursos facilitats per poder sobreviure. La pel·lícula és una fidel adaptació del llibre The Martian, una novel·la escrita per l’escriptor nord-americà Andy Weir. Encara que va ser publicada el 2011 al seu blog personal,Crown Publishing va adquirir els drets el 2014 per crear un llibre amb la seva història². Aquest mateix any The Martian es va convertir en un èxit de ventes gràcies a la seva adaptació cinematogràfica.

La pel·lícula ha mostrat que la vida a Mart és molt més complicada del que s’imaginava, ja que Matt Damon hagué de dur a terme moltes activitats i processos difícils per poder sobreviure. Per altra banda, la pel·lícula vol donar la idea de que, en un futur molt pròxim, ja serà possible viatjar a Mart mitjançant els avenços tecnològics i científics.  

També em va sorprendre que numeressin els dies que passava Matt Damon a Mart mitjançant “dies solars”, ja que allà el moviment de rotació no dura el mateix que el de la Terra. L’aparell que va utilitzar Mark Watney per produir aigua per al seu hivernacle de patates també em va impactar molt, degut a que pensava que seria impossible crear aigua a Mart i, a més, que sigues de consum potable. De la mateixa manera, les espectaculars vistes de Mart em van sorprendre gratament per la seva bellesa i el gran nombre de muntanyes i cràters, tot i que en la realitat aquestes no tenen el mateix aspecte a la vida real. El que més m’ha agradat de la pel·lícula és la manera amb la que es tracten els temes científics que van succeint a mesura que avança la trama, ja que el protagonista i els altres personatges afegeix un toc d’humor personal que lleva seriositat a la situació de Mark, fent de la cinta una pel·lícula científica, però també un film amb una trama sòlida i amb molts personatges rellevants.

Un altre aspecte que m’ha cridat l’atenció és la facilitat amb la que l’astronauta resol els problemes que van ocorrent durant la seva estància a Mart. També he de dir que, com que el protagonista és llicenciat en biologia i , a més, ingenier mecànic, és normal que pugui resoldre els coneixements que l’hi ocorren, com per exemple la falta d’aliment i d’aigua o el problema per mantenir la calor durant els freds vespres, a més de la incomunicació amb la Terra, que resol utilitzant un antic robot marcià que incorpora una càmera amb la qual aconsegueix, a base de pancartes i cartells, comunicar-se amb la NASA. El robot és parescut a l’actual Gravity.

En resum, The Martian és una pel·lícula que, tot i que té atributs que són pura fantasia creats per atreure als espectadors, encerta en molts aspectes científics i trob que és un film que qualsevol amant de les pel·lícules de ciència ficció i temes espacials hauria de veure.

Big Bang és una sèrie d’origen americà que consta de 9 temporades amb la novena en actiu.

És una comèdia que conta la vida de dos físics, Sheldon Cooper i Leonard Hofstardter, que comparteixen pis i fan feina junts a la Universitat de Caltech a Pasadena. Les seves aficions inclouen els jocs de taula, videojocs, l’afició pels còmics i les pel·lícules com Star Wars o El Senyor dels Anells… Encara que són dos físics brillants, destaquen poc per les seves relacions amb altres persones sobretot a l’hora d’interactuar amb dones. La majoria de capítols relacionen la ciència amb la seva vida diària per resoldre possibles problemes que se’ls puguin presentar.

La sèrie comença amb l’arribada d’una veïna nova a l’edifici, Penny, una jove rossa que arriba a la ciutat amb el somni de fer-se actriu. Quan Sheldon i Leonard la visiten per presentar-se, Leonard s’enamora. Aquest personatge nou obrirà els ulls dels protagonistes al món real.

La mostra de ciència més esmentada a la sèrie, és la teoria de cordes estudiada per Sheldon Cooper que pretèn demostrar que tot l’univers està format per cordes que depenent de les seves vibracions, formen les diferents partícules subatòmiques. Per altra banda, la sèrie també mostra diferents aplicacions de la ciència a la vida quotidiana, un exemple en seria al final de la primera temporada quan Leoanard no te prou coratge per demanar a Penny sortir i demana a Sheldon consell, aquest compara la seva situació amb la paradoxa de Shrödinger. Aquesta paradoxa es basa en un experiment que consistia en ficar dins una a capsa a un moix amb un tipus de polvora que te un 50% de probabilitat d’explotar i un 50% de no fer-ho. Com fins que no obrim la capsa no sabem si haurà sobreviscut o no, consideram que el moix es troba viu i mort a l’hora. Si aplicam aquest experimet a la situació de Leonard, podriem dir que la seva relació amb Penny pot arribar a existir o no fer-ho, i només obrint la capsa ho podrà arribar a descobrir.

Com que en alguns capítols ens parlen d’algunes teories científiques que no s’acaben despecificar, s’ha creat un canal de youtube on un aficionat a la sèrie explica algunes d’aquestes teories i problemes físics o matemàtics que s’esmenten en alguna escena de forma curta però fàcil d’entendre.

En quant a les crítiques que ha rebut, la gran majoria són positives però totes fan referència a la mateixa afirmació, és bona perquè és divertida i hem fa riure. Tot i que és vera que te el seu punt irònic, som partidària de les poques crítiques negatives que he llegit, crec que la trajectòria que ha seguit la sèrie l’ha fet perdre la seva trama principal i s’ha centrat més en les relacions amoroses dels personatges oblidant gairebé totes les referències a la ciència i fins i tot trastornant la personalitat dels personatges, l’únic que es continua mantenint impassible davant l’evolució de la sèrie és Sheldon Cooper que continua visquent, per dir-ho d’alguna forma, en un món freaky. Crec que la sèrie ha perdut un poc el seu encant amb la nova trama en que s’ha volcat. Tot i això crec que és una gran sèrie que després de 9 temporades continua amb la producció de capítols.

Aquí deix un tràiler de la primera temporada i un link als vídeos on s’explica la teoria de cordes i la paradoxa de Schrödinger.

• La teoria de cordes 
• La paradoxa de Schrödinger

WALL·E és una pel·lícula estatunidenca animada de ciència-ficció de 2008 produïda per la companyia Pixar i comercialitzada per Walt Disney Pictures.

Mostra un futur distòpic on la Terra queda deshabitada a causa de la quantitat de contaminació que es produïa i s’hi acumulava.  Els humans, refugiats en una nau a l’espai,  envien un grup de robots anomenats Wall·e a la Terra per netejar les escombraries.

700 anys després, només queda una unitat Wall·e  que segueix amb la seva tasca de neteja. Un dia Wall·e troba una planta que l’agafa i la guarda. Dies més tard la nau dels humans envia un robot explorador a la Terra anomenat Eva, que té com a missió detectar vida orgànica, Wall·e  li ensenya la planta i ella la guarda.

Dies després, la nau torna  a recollir-la i Wall·e hi puja. Els porten a una gran nau on Wall·e veu per primera vegada els humans. Els robots porten a Eva davant el capità de la nau, que queda  sorprès en veure la planta.

El capità decideix posar rumb cap a la Terra per restaurar-la, ja que la vida allà ja podria ser viable. Quan el capità intenta tornar, el pilot automàtic de la nau ho impedeix.

L’objectiu que es planteja a la pel·lícula és poder habitar la Terra de nou, després de 700 anys visquent a base de robots, els humans han perdut totes les seves capacitats  físiques i psíquiques.

Tot i ser una pel·lícula infantil i no tenir una gran relació amb la física, és una pel·lícula que moralment, ens pot aportar moltes coses. Pensau que podríem estar a prop d’aquesta terrible realitat? En la meva opinió, bastant.

En primer lloc m’agradaria parlar sobre les conseqüències de excedir-se en l’ús de la tecnologia. Darrerament ens hem tornat molt dependents de la tecnologia, cosa que la pel·lícula demostra i exagera una mica. Una escena de la pel·lícula que em va cridar molt l’atenció, és una en la qual dues persones parlen amb càmeres electròniques estant costat a costat. Això es pot comparar amb la gent que xateja amb persones en el mateix lloc, així que no es troben tan lluny de la realitat.

El que més m’ha impressionat ha estat veure que els humans s’havien tornat tan sedentaris que no podien caminar. La pel·lícula exagera una mica aquest aspecte, però fixant-nos en els petits detalls podem veure molts de paral·lelismes amb la societat actual.

Un altre aspecte a comentar és el de l’ecologia, els humans han contaminat tant la Terra que la vida deixa de ser sostenible. Això motiva a la gent a cuidar una mica més del nostre planeta, perquè després de tot, és casa nostra i  si no tenim cura de casa nostra, no podem viure en ella.

Sabem que no pot haver-hi una pel·lícula sense un antagonista, així que m’agradaria parlar d’AUTO, l’antagonista de “Wall-e”. És un Pilot automàtic anomenat a qui realment no li importa el que passi amb la humanitat, només li importa seguir les seves ordres. Això desemboca a una escena on li mostren una prova que la vida ja és sostenible a la Terra i AUTO contesta que això és irrellevant ja que les seves ordres són prioritat per a ell.

L’escena que més m’ha cridat l’atenció ha estat l’escena on AUTO té una discussió amb el capità, en la que el pilot  diu a la nau poden sobreviure i el capità contesta no vull sobreviure, vull viure! Aquesta frase, sota el meu punt de vista, expressa el principal significat de la pel·lícula.

A continuació podreu veure el tràiler de la pel·lícula:

 

INTRODUCCIÓ / ARGUMENT

La pel·lícula Gattaca tracta sobre una societat futura en la qual les concepcions es posen en mans de genetistes que seleccionen escrupolosament l’herència que els pares transmeten als seus fills de manera que, normalment, la majoria dels naixements es produeixin per fecundació in vitro.

El protagonista de la pel·lícula (Vincent) és un dels darrers nins concebuts de forma natural, però neix amb una deficiència cardíaca per la qual no li atorguen més de 30 anys de vida. És un no-vàlid, és a dir que està condemnat a ocupar els llocs menys grats de la societat. En canvi els vàlids com el seu germà tenen garantit un accés a indefinides oportunitats. Però el somni de Vincent, ja des de petit, és anar a l’espai, i no permet que només pel fet de ser un no-vàlid no hi pugui anar (a part de la seva malaltia cardíaca).

Per aconseguir el seu somni, Vincent, haurà de canviar d’identitat. Jerome Morrow, un vàlid que es troba paralític, permetrà que Vincent el reemplaci en la societat, prenent el seu nom, les seves mostres d’orina, de sang i tot el que li conduesqui a fer que el confonguin amb ell a l’hora de ser admès a Gattaca.

ASPECTES CIENTÍFICS

Hem de dir que Gattaca és una pel·lícula amb temes biològics i no tant físics ni químics, encara que també en podem trobar exemples. Respecte a la biologia, es xerra molt de l’ADN i de l’espècie humana en general, i no cal descuidar el fet d’una societat futura amb tots els avenços científics que hi surten.

Podem observar que la paraula “GATTACA” està construïda a base de les lleres: G (guanina), A (adenina), T(timina) i C (citosina);bases nitrogenades que formen part dels àcids nucleics (ADN i ARN). Comprenent això, ja podem veure que l’ADN i la biologia en general tendran un paper important en la pel·lícula.

Altres aspectes físics i químics podrien ser el somni de Vincent de voler anar a l’espai, exactament a Tità, a fer una missió espacial durant un any. Si estiguéssim parlant de l’actualitat seria impossible anar durant tant de temps i tan enfora a l’espai, però la pel·lícula es basa en un futur (probablement no molt llunyà) on la ciència ha adoptat un paper clau en la vida dels éssers humans.

En aquesta pel·lícula se li dóna molta importància a la societat que crea éssers humans a la carta. Intenten crear un món perfecte sense malalties, sense defectes… etc. Està feta mirant cap a un futur immediat, com he dit abans. També podem treure en conclusió l’ús de la tecnologia per beneficiar la qualitat de vida, és a dir, s’utilitzen eines i models científics que verifiquen l’avanç tecnològic i científic d’un futur possible.

OPINIÓ PERSONAL / CONCLUSIÓ

En la meva opinió he de dir que aquesta pel·lícula m’ha agradat bastant. Al principi pensava que seria avorrida i no tractaria sobre temes interessants però està clar que estava equivocada. Gattaca tot i ser una pel·lícula basada en temes científics ha sabut mesclar ciència, drama i amor, fent que sigui una pel·lícula entretinguda i que no es faci pesada com ho faria un documental (en el meu gust).

Una part que vaig trobar molt interessant és quan Vincent ha de fer tot tipus de coses per a parèixer-se físicament a Jerome. Tant tallar-se els cabells com estirar-se les cames per ser més alt. Més endavant també surt com Jerome prepara mostres de orina, sang, matèria gris i tot el que Vincent pugui necessitar per tenir el seu ADN. (minut 24:30 – 26:30)

Al final de la pel·lícula Vincent aconsegueix anar a l’espai i diu: -“Diuen que un àtom del nostre cos forma part d’alguna estrella, pot ser que no m’estigui anant de casa, sinó que estic arribant”-.

El que m’ha agradat d’aquesta pel·lícula és que predomina el procés científic que ha fet servir Víctor de crear vida a partir de la mort, a diferència de la novel·la original de Mary Shelley. Pens que és important destacar que l’època en que està basada aquesta obra és en el segle XIX, on la ciència anava avançant dia a dia gràcies a científics autodidactes com vol representar la figura del Dr. Víctor Frankenstein. Hi ha una escena a la pel·lícula on una al·lota del circ on treballava Igor li demana (sic) no tens por a desafiar l’ordre natural? i Igor li respon: Fa 20 anys les bombetes que hi ha aquí haurien estat considerades màgiques, les teves lesions al circ haurien estat letals, cada dia la ciència i la tecnologia canvien la nostra forma de viure.

El que m’ha cridat l’atenció és que el Dr. Frankenstein va un pas endavant de la comunitat científica d’aquella època. A la pel·lícula veim les cares de confusió de les persones quan Víctor els hi explica les seves idees. Podem veure en moltes ocasions que els seus pensaments, les seves especulacions, les tenim presents a la nostra societat actual. Per exemple, la fecundació in-vitro, un avanç mèdic que ja tenim assumit com a normal. Víctor els hi conta que en lloc de que la fecundació es produís a l’interior de la dona, es realitzàs a l’exterior. Aquest és un exemple molt clar de l’evolució dels avanços mèdics que vol destacar el film.

Tornant a la base científica de la història, tant la pel·lícula com el llibre original de Mary Shelley volen remarcar el poder de l’electricitat com a font de vida. S’ha de tenir en compte que l’autora va ser influenciada pels treballs de Luigi Galvani (metge, fisiòleg i físic italià), que a finals del segle XVIII va descobrir com la electricitat aplicada a la medul·la espinal d’una granota morta produïa contraccions musculars a les potes. A partir d’aquests experiments, Galvani va proposar la teoria del galvanisme.

Un altre aspecte que he pogut observar és que la pel·lícula reflecteix la realitat de la ciència en els segles passats: la investigació la feien científics que en la majoria dels casos actuaven tots sols, i amb recursos propis, a diferència de la nostra època, a on la investigació només es pot fer a partir d’equips d’investigacions i amb recursos per a la recerca.

Després de 22 anys, Jurassic Park ha reobert les seves portes amb una nova entrega de la saga, aquest cop, amb el nom de Jurassic World.Colin Trevorrow i produïda per Steven Spielberg, comença amb la creació d’una nova espècia de dinosaure per augmentar els ingressos del parc. Aquesta nova espècie ha estat modificada genèticament i dissenyada per ser més perillosa en tots els aspectes, se l’ha anomenada Indominous Rex. El problema és que aquesta nova espècie, que han creat als laboratoris de Jurassic World, és massa perillosa i per un error del personal del parc aconsegueix escapar-se del seu hàbitat. L’Indominous Rex mata tot el que veu i ho arrasa tot al seu camí, cosa que portarà molts problemes als dirigents del parc i als visitants. La pel·lícula és bona, em va agradar però igual que la majoria de grans produccions de Hollywood, crec que està enfocada clarament a ser un gran èxit per coses com els efectes especials. L’argument semblant a les pel·lícules antigues, també crec que és estirar innecessàriament un argument que ja va tenir el seu moment.

El que m’ha agradat més de la pel·lícula ha esta l’efecte de que tot i que és classificada com a ciència ficció, no es fa tan lluny de la realitat. El tema de la recuperació d’espècies extingides i la modificació d’ADN, en general, són temes tabú de la societat científica actual, ja que no es considera èticament correcta. La meva opinió és que no s’haurien de recuperar espècies ja extintes perquè si van desaparèixer va ser, o bé per una gran evolució com en el cas dels dinosaures que van sobreviure al meteorit que van evolucionar cap el que ara coneixem com a ocells, o bé, per la selecció natural. Com a mínim, des del meu punt de vista, no seria ètic alterar els processos naturals. Per altra banda, en el cas de que recuperàssim aquestes espècies, ens arriscaríem a que desestabilitzassin les cadenes alimentàries i els ecosistemes actuals. També ens arriscaríem a crear-nos un depredador perquè com es mostra a la pel·lícula, eren animals salvatges.

Si vos ha interessat l’argument aquí teniu el Tràiler de la pel·lícula i un article a la pàgina de IFLS.

Per a realitzar aquest treball he escollit aquesta fascinant pel·lícula estatunidenca dirigida per Ridley Scott l’any 1982. Es tracta d’un dels films de ciència-ficció més importants de la història, passant a ser cinema de culte d’aquest gènere com poden ser Star Wars o Star Trek. El film va suposar l’èxit del seu director Ridley Scott, que la considera la seva obra més completa i va impulsar encara més, la carrera de l’actor Harrison Ford.

La pel·lícula s’inspira en la novel·la “Somien els androides amb ovelles elèctriques?” de Philip K. Dick, és a dir, la temàtica és similar però la pel·lícula inclou altres temes i idees innovadores que et fan reflexionar sobre diversos aspectes morals i ètics. També pots gaudir d’uns efectes especials molt avançats per la seva època i d’una gran trama que et transmet una tensió i intriga que et manté atent durant tot el film.

Personatges

El paper de protagonista principal és per a Harrison Ford, que interpreta de forma brillant el paper de Blade Runner. Ens el presenten com a un home desgastat i amb un to apagat, i he de de dir que transmet molt bé el clima trist i fosc del cinema negre, però realment m’esperava més d’aquest fabulós i tan característic actor.

També cal destacar l’impressionant interpretació de Rutger Hauer (Roy Batty al film), que personalment crec que eclipsa a Harrison Ford, amb l’escena final de la pel·lícula on protagonitza un discurs molt profètic abans de morir, demostrant a Deckard que els replicants han pogut desenvolupar diferents respostes emocionals i que realment no hi ha gaire diferencia entre els humans i els replicants.

Gènere

Blade Runner té un argument que combina perfectament dos gèneres: la ciència ficció i el cinema negre. No estic acostumat a veure cinema negre, i he de destacar que el film desprèn una sensació de futur incert i obscur i mostra una societat en decadència, que et fa pensar i reflexionar, i a mi personalment en alguns moments el clima m’ha arribat a transmetre tristesa i incertesa.

Es tracta d’un obscur thriller futurista, ambientat a Los Angeles l’any 2019. Cal esmentar que el director al 1982 s’imaginava un futur molt diferent al 2019 però podem veure que la societat no ha canviat gaire 40 anys desprès.

Trama

La pel·lícula descriu un futur en el qual els replicants, androides fabricats a través de l’enginyeria genètica, fan els treballs perillosos i degradants a les colònies exteriors de la Terra. Aquests replicants són fabricats per Tyrell Corporation; per tal de ser “més humans que els humans”, especialment en el cas dels models Nexus-6, que s’assemblen físicament als humans i tenen més agilitat i força física, però manquen de la mateixa resposta emocional i d’empatia. Els replicants són declarats il·legals en el planeta Terra després d’una revolta d’aquests que causa molts de morts. Un cos especial de la policia, els blade runners, s’encarreguen de rastrejar i matar els replicants fugitius que es troben a la Terra. A la pel·lícula, es demana a un blade runner semiretirat, Deckard, que s’enfronti a un grup de replicants brutal i hàbil que ha arribat a Los Angeles. Roy Batty és el líder dels replicants i la trama explica com Deckard intenta exterminar-los.

La pel·lícula està explicada de forma que pot tenir diferents lectures, i vull comentar que cada vegada que la veus pots veure petits detalls que tenen molta importància en la trama i que et fan pensar en si és Deckard un replicant o no.

Valoració

Personalment en un principi m’he decebut en veure la pel·lícula, per que m’esperava més acció, efectes especials i una un argument més complet, però després de veure-la per segona vegada i llegir algunes crítiques, he pogut fer una reflexió i veure que la pel·lícula ens presenta diferents debats que ens fan pensar com poden ser el límit confús entre el natural i l’artificial, és a dir, es mostra com els replicants arriben a expressar sentiments i el dilema moral que plantegen els androides sobre si realment hi ha tantes diferències entre els humans i els replicants. Jo personalment crec que al final de la pel·lícula el replicant Roy Batty mostra sentiments i demostra que els androides també volen viure i desitgen llibertat.

Aspectes positius

• La fotografia està molt ben treballada i la il·luminació freda i fosca està molt ben aconseguida ja que es transmet un clima trist.

• Les interpretacions són molt bones, sobre totes la de Rutger Hauer (Roy Batty)

• Gran missatge i intencions del director i el guió és molt complex i profund

• Gran banda sonora de Vangelis

• Durant la pel·lícula podem apreciar diferents detalls molt simbòlics com el colòm que deixa anar Roy Batty simbolitzant la llibertat, els diferents figures de origami que expressen l’estat d’ànim de Deckard…

Aspectes Negatius

•  La pel·lícula costa d’entendre la primera vegada, i potser no arriba a tots els públics.

•  En alguns moments la trama és tan lenta que es pot arribar a fer pesada.

• La interpretació de Harrison Ford és molt bona, però el director li dona un rol en el que se li troba a faltar la seva personalitat tan característica.

Conclusió

La meva conclusió final és que Blade Runer és una gran pel·lícula molt completa que et fa pensar en acabar la pel·lícula, que ma deixat amb una sensació rara i a mesura que te’n adones conta de tots els detalls, cada vegada t’agrada més i més i et fa reflexionar sobre el que hem de fer per evitar aquesta decadència urbana i humana i sobre si és ètic o no desenvolupar la intel·ligència artificial.