Avui us ensenyam cinc experiments molt senzills per fer a casa: la Roda de Newton, la cromatografia, descomposició de H2O2, conductivitat de l’aigua amb sal i obtenció d’electricitat a partir de dues patates.

El que m’ha agradat d’aquesta pel·lícula és que predomina el procés científic que ha fet servir Víctor de crear vida a partir de la mort, a diferència de la novel·la original de Mary Shelley. Pens que és important destacar que l’època en que està basada aquesta obra és en el segle XIX, on la ciència anava avançant dia a dia gràcies a científics autodidactes com vol representar la figura del Dr. Víctor Frankenstein. Hi ha una escena a la pel·lícula on una al·lota del circ on treballava Igor li demana (sic) no tens por a desafiar l’ordre natural? i Igor li respon: Fa 20 anys les bombetes que hi ha aquí haurien estat considerades màgiques, les teves lesions al circ haurien estat letals, cada dia la ciència i la tecnologia canvien la nostra forma de viure.

El que m’ha cridat l’atenció és que el Dr. Frankenstein va un pas endavant de la comunitat científica d’aquella època. A la pel·lícula veim les cares de confusió de les persones quan Víctor els hi explica les seves idees. Podem veure en moltes ocasions que els seus pensaments, les seves especulacions, les tenim presents a la nostra societat actual. Per exemple, la fecundació in-vitro, un avanç mèdic que ja tenim assumit com a normal. Víctor els hi conta que en lloc de que la fecundació es produís a l’interior de la dona, es realitzàs a l’exterior. Aquest és un exemple molt clar de l’evolució dels avanços mèdics que vol destacar el film.

Tornant a la base científica de la història, tant la pel·lícula com el llibre original de Mary Shelley volen remarcar el poder de l’electricitat com a font de vida. S’ha de tenir en compte que l’autora va ser influenciada pels treballs de Luigi Galvani (metge, fisiòleg i físic italià), que a finals del segle XVIII va descobrir com la electricitat aplicada a la medul·la espinal d’una granota morta produïa contraccions musculars a les potes. A partir d’aquests experiments, Galvani va proposar la teoria del galvanisme.

Un altre aspecte que he pogut observar és que la pel·lícula reflecteix la realitat de la ciència en els segles passats: la investigació la feien científics que en la majoria dels casos actuaven tots sols, i amb recursos propis, a diferència de la nostra època, a on la investigació només es pot fer a partir d’equips d’investigacions i amb recursos per a la recerca.

Sabem que els oceans s’estan escalfant i cada vegada són més àcids si continuam bombejant més i més CO2 a l’atmosfera. Però també s’enfronten a una altra amenaça de la humanitat: el plàstic. Les nostres vides modernes estan dominades per aquest material a tot arreu, des dels envasos dels aliments que menjam a la tecnologia que utilitzam cada dia. No hi ha forma d’escapar-hi. Els nostres oceans no són una excepció, i si les tendències actuals continuen, un nou informe ha revelat que el 2050, el plàstic al mar pesarà més que els peixos.

Segons el nou informe de la Fundació Ellen MacArthur, llançada en el Fòrum Econòmic Mundial a Davos aquesta setmana, un sorprenent 95% dels envasos de plàstic es perd a l’economia cada any després d’un sol ús, amb un cost estimat de 91.950.000.000.000€. Mentre que només un 5% es recicla de manera efectiva, al voltant d’un 40% està enterrat a l’abocador, i un terç de tots els plàstics produïts cada any s’obre pas en els oceans del món. Això és equivalent a abocar el contingut d’un camió d’escombraries durant un minut dins el medi marí.

Des de 1964, la producció de plàstic s’ha incrementat per un factor de 20, i en l’actualitat se situa al voltant de 311 milions de tones a l’any. S’espera que aquesta xifra es dupliqui de nou dins els propers 20 anys, i quadrupliqui el 2050, ja que els països en desenvolupament consumeixen més plàstic. Les escombraries que actualment troben el seu camí en els oceans ja té impactes nocius sobre la vida silvestre. A partir de plàstics trobats en els estómacs de les aus marines, a bosses de plàstic consumides per les tortugues i foques, o petits plàstics que no podem veure fins i tot són ingerits pels peixos que després consumim.

Però no es tracta només de la quantitat de plàstic que acaba en els oceans, també es tracta dels combustibles fòssils que es necessiten per crear les coses. En l’actualitat, la producció de plàstics utilitza al voltant del 6% del consum mundial d’oli, l’any 2050 aquesta xifra podria augmentar a 20%. Aquest informe demostra la importància de desencadenar una revolució en l’ecosistema industrial de plàstics i és un primer pas per mostrar com transformar la forma en que els plàstics es mouen a través de la nostra economia”, explica Dominic Waughray al Fòrum Econòmic Mundial.

Les solucions no són fàcils. El fet que el preu del petroli és ara tan baix vol dir que el reciclatge dels plàstics vells ara és molt més car que la producció d’altres nous. Part de la solució és pensar la manera en que fem servir els plàstics, la reducció del seu ús en l’envasat per exemple, o també reutilitzar-lo tant com poguem. Els fabricants podrien ajudar produint articles de plàstic reutilitzables. Passi el que passi, qualsevol solució comportarà un canvi important en la forma en que tots nosaltres consumim aquest producte.

En aquest vídeo produït per la BBC TWO i gravat dins una càmera de buit de la NASA (NASA’s Space Power Facility. Ohio. USA) primer ens explica que la caiguda dels cossos està influenciat pel fregament del cos amb l’aire i no de la seva massa. Per tant podem veure que en la primera caiguda,  la bolla de bitlles i les plomes cauen a diferents velocitats degut a l’aire. En canvi, una vegada que s’ha fet el buit, els objectes cauen a la mateixa velocitat perquè no hi ha fregament amb l’aire.