En aquest vídeo aprendreu com fer tres experiments fàcils com fer foc de colors, variar la mida d’unes pastanagues i enganxar un fil a uns glaçons. Esperam que us agradi!

Fet per: Rebeca Fernández i Albert Ponseti

És una sèrie d’origen nord-americà de 2 temporades emesa pel canal Syfy que mescla ciència ficció explicada des del punt de vista científic i lògic. Comença quan un grup de científics del CDC (Centres per al Control i la Prevenció de Malalties) investiga un brot viral en una estació d’investigació biològica de l’àrtic, on el germà d’Alan Farragut (el protagonista) a qui no ha vist des de fa anys degut a una discussió molt forta ha estat infectat. Una vegada allà descobriran que el virus porta conseqüències desastroses.

 

Primerament, el CDC i una veterinària especialitzada en analitzar l’acció dels virus en els animals arriben a unes instal·lacions gegants on es realitzen diversos estudis per el benestar de la humanitat. Allà troben que un grup de micos ha estat infectat per un virus misteriós i que aquests han atacat a un grup de treballadors de l’àrtic. Els cossos d’aquests han quedat destruïts per complet ja que la seva pell s’ha descompost formant una massa liquida negra molt espesa. Tot els cossos menys un, el de Peter Farragut, el germà de Alan que ha escapat misteriosament per la ventilació. A partir d’allà troben una gravació que va fer Peter on amb un gest que ell i el seu germà tenien de petits per dir “perill, escapa” l’avisa de que l’àrtic és molt perillós. Pas a pas s’aniran descobrint enigmes i personatges (bàsicament científics) que enredaran la trama o ajudaran a descobrir que el virus (anomenat Narvik) va ser dissenyat per algú amb la intenció de transformar i alterar l’ADN dels humans per donar-lis una única funció vital, contagiar i propagar el virus.

 

Això però és només un petit resum de la primera temporada ja que la segona no ha tengut molt de contingut científic però si molt de fictici, és per això que les crítiques rebudes de la segona temporada, en gran majoria han estat negatives, tant que Syfy va decidir no renovar per una tercera temporada. En canvi, les crítiques de la primera temporada han estat molt diverses, des de gent a qui li ha encantat i qui pensa que reflexa molt bé l’ambient científic d’un centre d’estudis biològics i bioquímics, fins a gent que la troba pura fantasia i ficció. Però generalment ha estat ben rebuda per els telespectadors de la comunitat científica i els “nerds” possiblement perquè el director de Helix és el mateix que el de Battlestar Galactica una serie que va captivar aquestes comunitats.

Des de el meu punt de vista Helix és una sèrie que m’ha aportat molt ja que no és el tipus de gènere que es tracta a les series i m’ha servit per conèixer un poc més el món científic, a més, algú pot pensar que es tan científica com un documental i que per tant avorrida però mescla ciència i ficció a la perfecció i amb petits tocs de comèdia o acció i misteri. Una de les coses que més m’agrada d’Helix és que utilitza música tranquil·la d’ascensor quan es produeix alguna escena inesperada, d’assassinat, de terror, d’atac, etc… I fa que contrasti d’una manera molt especial. Però el que realment m’ha agradat és aprendre coses com per exemple com es sintetitza una cura,  què és el líquid cefaloraquidi, com es posa en marxa un protocol de quarantena, vies per contagiar un virus, etc…

Però al igual que hi ha moltes coses positives també n’hi ha de negatives i la que més destaca és la poca qualitat dels guions i la ficció que de vegades és excessiva, sobretot al final quan resulta que alguns successos sense explicació acaben per ser explicats de la manera més fantasiosa possible. També hi ha molts de drames amorosos i familiars que no aporten gaire a la trama i que li donen un aspecte de telenovel·la.

Tot i així, Helix és una serie que has de veure.

El Juliol de 1969, després de les missions de l’Apollo 11 i el seu llançament cap a la Lluna, la recent publicació de l’èxit musical “Space Oddity” de David Bowie va alimentar encara més la tendència de l’espai de milers de persones. Des de cançons com “Starman” i “Life on Mars” fins als seus personatges d’altres universos i mons – cap altre artista pop ha inspirat i innovat tant a la nostra exploració de l’espai com David Bowie.

Com a merescut homenatge a causa de la seva recent mort, els astrònoms belgues han anomenat una constel·lació d’estrelles en honor d’aquest gran artista.

La constel·lació consisteix en 7 estrelles que formen la figura del raig de l’àlbum de Bowie “Aladdin Sane” publicat el 1973 i una de les imatges més icòniques de l’estel·lar cantant.
El Projecte va ser una col·laboració entre l’emissora de radio Studio Brussel i l’Observatori MIRA públic de Bèlgica, que varen anomenar la constel·lació “Stardust For Bowie”. En aquest mapa de Google Sky podeu enviar missatges i posar nom a les estrelles que es troben dins de la constel·lació amb el nom de la vostra cançó preferida de Bowie.

“No va ser fàcil determinar les estrelles corresponents. L’Studio Brussel ens va demanar donar a Bowie un lloc únic a la galàxia“, va dir Philippe Mollet, de l’Observatori Públic MIRA, en un comunicat. “En referència als seus diferents àlbums, vam triar set estrelles – Brachium, Spica, Alpha Virginis, Zeta Centauri, SAA 204.132, i Beta Polaris Australis i Trianguli Australis – totes pròximes a Mart.”

Però cal tenir en compte que aquesta constel·lació no ha estat reconeguda oficialment per la Unió Astronòmica Internacional (UAI).

Aquest vídeo explica de manera simple, dinàmica i lúdica la teoria del gat de Shrödinger, un experiment mental proposat per Erwin Shrödinger que defensa la superposició de la vida i la mort (de dues possibilitats a la vegada) mitjançant l’explicació de la mecànica quàntica.

Va ser realitzat pel canal de YouTube MinutePhysics. Tot i així, podeu accedir al vídeo en anglès amb subtítols en català (també disponible) aquest és l’enllaç: (aquí en anglès i subtítols)

(aquí en anglès i subtítols)