El Basiliscus, pot córrer per l’aigua!!!

Els basiliscos tenen la notable habilitat de ser capaços de caminar sobre la superfície de l’aigua. Les seves potes posteriors està proveïdes d’uns lòbuls dèrmics que funcionen com aletes, els quals augmenten la superfície de suport sobre l’aigua. Aquests són enrotllats quan l’animal camina per terra. Si l’animal enfronta el perill, comença a córrer molt ràpidament sobre la superfície d’un riu o un llac, llavors les aletes dels seus peus de darrere s’obren permetent augmentar la seva superfície de suport i així córrer sobre l’aigua. No obstant això, en decréixer la seva velocitat, el basilisc s’enfonsa i ha de nedar de la manera normal de qualsevol altre llangardaix.

Aquesta habilitat li ha donat en algunes regions el sobrenom de “llangardaix Jesucrist” o “llangardaix de Jesucrist”, al poder caminar sobre l’aigua, el basilisc pot córrer a una velocitat de 1,5 metres per segon per aproximadament 4,5 metres abans d’enfonsar, després d’això comença a nedar.

En fi ! Perquè poden córrer per l’aigua?
Senzill, en tenir les seves potes amb forma d’aletes (forma de pota de branca diguem), fa que disminueixi la pressió que exerceix sobre la superfície de l’aigua, permetent que l’animal s’enfonsi més lent, donant més temps per fer el següent pas!

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

 

En Física Pressió = Força / Superfície

On la Força = El pes del llangardaix, Superfície = Superfície de les seves potes.

Un altre tema que l’ajuda a “surar”, és que l’animal pesa molt poc, i la superfície de les seves potes són massa grades (relativament), donant com resultat 1 Pressió petita! ..

Vídeos sobre el tema:

Fons:

http://atlas.portalpez.com/basiliscus-vittatus-basilisco-marron-vt2535.html

http://es.wikipedia.org/wiki/Basiliscus

http://web.ing.puc.cl/~ing1004/Homeworks/SeresVivos_E3/g26_gonzalovera_Basiliscus.pdf

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Com funciona una gelera?

Parlarem del funcionament de l’estructura i de com passam de tenir energia elèctrica a conseguir refredar els aliments. Com esta estructurat perque no surti la fredor i el procès del mecanisme.

Us heu preguntat mai com funciona el vostre frigorífic o el climatitzador del vostre saló? Com és possible que a partir d’energia elèctrica siguem capaços de refredar un recipient? En l’article d’avui explicarem aquest procés, analitzant el funcionament d’un frigorífic.

La idea principal del frigorífic és extreure la calor que hi ha al seu interior cap a fora. És a dir, enfoquem l’operació de refredar el recipient, mitjançant l’extracció de la calor del seu interior. D’aquesta manera mantenim els aliments de la nevera a una temperatura determinada.

Com aconsegueix la nevera aquest procés? Analitzem primer en quines parts està dividit el sistema. Un frigorífic consisteix en un circuit tancat (és a dir, una “canonada” per la qual circula un fluid) format per dos serpentins (tub en forma espiral). Aquests dos serpentins, la missió serà condensar i evaporar un fluid, estan col·locats entre si mitjançant un compressor i una vàlvula d’expansió, quedant el sistema de la següent manera:

20150517_161532 (1)

Per aquest sistema circularà un líquid refrigerant, i com s’ha explicat anteriorment, la seva missió és absorbir la calor de la nevera i expulsar cap a l’exterior. Analitzem el circuit que recórrer el fluid.

Quan el líquid refrigerant travessa la vàlvula d’expansió, disminueix la seva pressió, passant d’un estat de més alta pressió i temperatura a un de menor pressió i temperatura. A causa d’aquest procés, el líquid refrigerant s’evaporarà, i aconseguirà reduir la temperatura de la nevera. És a dir, el líquid refrigerant en entrar al serpentí interior (el del frigorífic) s’evaporarà a causa de la disminució de pressió i la calor que recull dels elements de la nevera.

Vídeos:

 

Fonts:

Publicat dins de General | Envia un comentari

Mites i curiositats sobre l’alcohol

La gent xerra molt sobre l’alcohol, però tot el que diuen és cert? Alguns mites si i altres no, aquí en teniu dos:

 

L’alcohol engreixa?

Aquest és un dels mites més famosos sobre l’alcohol. Si que engreixa, però com tot, també depen del tipus de beguda alcohòlica. El que més engreixa són els licors dolços (383 kcal per 100 ml) seguit del whisky i el ron (244 kcal per 100 ml), el que menys engreixa és la cervesa, el vi sec i la sidra, que són les begudes que tenen menys alcohol i per tant menys calories aporten.

I per què engreixa tant? L’alcohol, per la gran quantitat de calories que té, ens aporta molta energia, i segons els nutricionistes, si no ho cremam en les pròximes hores de la ingestió s’emmagatzema ràpidament en forma de greix; i si a més prenem l’alcohol per la nit, és pitjor, ja que és quan el nostre cos està més en repòs.

L’alcohol fa malbé per igual a les dones i als homes?

En general, la dona té menys pes que l’home, per tant la mida dels seus òrgans és més petit. Això pot fer que es danyin més amb menys quantitats d’alcohol i pot fer que les dones arribin més ràpidament al alcoholisme que els homes.

L’alcohol també pot fer més malbé als nins i joves que als adults, ja que estan en època de creixement i els seus òrgans són molt vulnerables a l’efecte de l’alcohol.

Tots sabem que si ens passam beguent, podem tenir un coma etílic, però què és?

És un estat comatós provocat per una sobredosis d’alcohol. Això passa quan el percentatge d’alcohol a la sang supera els 300 mg/dl, encara que factors com el metabolisme de la persona o el sexe també afecten. Els principals símptomes i conseqüències del coma etílic són: mareigs i vòmits, pal·lidesa, sudoració extrema, pèrdua de l’equilibri, pèrdua de la consciència i desmai.

En resum, l’alcohol és dolent, pot perjudicar la teva salut, i, com tot, és pitjor en grans quantitats. En especial és molt dolent si estàs en etapa de creixement, i és important no abusar. És molt recomanable cremar totes les grases ingerides, i duu un estil de vida esportiu i saludable.

 

Alcoholic_beverages_montage

Aquesta és una imatge que mostra algunes de les begudes alcohòliques amb més renom. Autor: Phoney

 

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Els efectes del clor

El clor actua com a desinfectant de les piscines, els científics del Centre de Recerca i Epidemiologia Ambiental de l’Institut d’Investigacions juntament amb l’Hospital del Mar de Barcelona, ​​han experimentat amb persones que després de nedar durant 40 minuts a l’aigua d’una piscina coberta tractada amb clor, van presentar mutacions en l’ADN que solen associar-se amb el risc de càncer en els organismes sans. D’aquesta manera, han descobert que el clor en contacte amb l’orina, amb les cèl·lules mortes i amb altres substàncies tendeix a produir una transformació que és perjudicial per a l’ésser humà.

Però aquest no és l’únic estudi realitzat sobre aquest tema, fa un any, toxicòlegs de la Universitat de Lovaina van analitzar una àmplia mostra de 847 adolescents que assistien diàriament a piscines tant desinfectades amb ionització coure-plata com amb clor. Les investigacions realitzades per aquests científics belgues van mostrar que els nens que solien anar a piscines tractades amb clor van ser més propensos a malalties respiratòries com asma i al·lèrgies.

Per aturar la nocivitat de la cloració a les piscines, els investigadors assenyalen la importància i la necessitat de reduir la quantitat de clor, així com assessorar els banyistes per rentar-se abans i després del bany, utilitzar ulleres de protecció i evitar orinar a la piscina .

En l’actualitat hi ha diverses alternatives a la purificació de clor que estan demostrant ser menys contaminants per al medi ambient i menys perjudicials per a les persones. Aquestes són la desinfecció de l’ozó o la purificació UV, entre d’altres.

L’ozó, per exemple, és considerat una de les maneres més eficaces per substituir el clor, ja que alhora que elimina els bacteris i microorganismes de l’aigua també té efectes beneficiosos en els éssers humans. A més, és una alternativa ecològica, ja que no deixa residus a les piscines. Aquesta tècnica s’utilitza per a l’esterilització de l’aigua potable. La ionització coure-plata també es pot aplicar com una alternativa ja que amb aquesta tècnica es produeix una reducció del 80% de l’ús de clor.

640px-City_Terrace_Park_Pool

Fonts

Publicat dins de General | Envia un comentari

Matèria fosca

En cosmologia matèria fosca és un tipus de matèria hipotètica, de composició desconeguda, que no emet ni reflecteix prou radiació electromagnètica perquè es pugui detectar directament, però la presència de la qual es pot inferir a partir dels efectes gravitatoris sobre la matèria visible, com estrelles i galàxies.

Artist's_impression_of_the_expected_dark_matter_distribution_around_the_Milky_Way

Aquesta impressió artística mostra la Via Làctia. Autor: ESO/L. Calçada

Aquesta hipòtesi intenta explicar diverses observacions astronòmiques actualment sense explicació, com les anomalies en la rotació d’algunes galàxies. A partir de les observacions s’estima que, si realment existeix aquesta matèria fosca, hauria de ser molt més abundant que la matèria visible, directament observable; en concret el 4% seria la matèria visible, el 24% seria matèria fosca i el restant 71% seria energia fosca, un altre component hipotètic. A més a més, la matèria fosca també podria resoldre certs problemes del model del Big Bang, seria clau en la formació de les primeres estructures cosmològiques i podria estar relacionada amb la supersimetria. Actualment el problema de la matèria fosca i la determinació de la seva naturalesa és un dels temes més importants en cosmologia i en física de partícules.

La matèria fosca fou hipotetitzada per l’astrofísic suís Fritz Zwicky el 1933 mentre estimava la massa total del cúmul de Coma, un cúmul de galàxies, basant-se en el moviment de les galàxies més exteriors. Quan comparà la massa calculada d’aquesta forma amb la calculada a partir de les galàxies observades i llur brillantor, trobà que la massa era 400 vegades superior a l’esperada. La gravetat de les galàxies visibles centrals del cúmul era massa petita per provocar la gran velocitat de les galàxies exteriors, de manera que havia d’haver-hi més massa per algun lloc.

Font:

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Què és un exosquelet?

És una paraula d’origen grec que significa fora. Al contrari de l’esquelet humà, que aguanta el cos des de l’interior, els exosquelets l’aguanten des de l’exterior. Això permet que les persones amb limitacions de mobilitat puguin aguantar-se drets, aixecar-se sense l’ajuda dels demés, caminar, augmentar la força i la resistència. També és possible realitzar moviments laterals, pujar escales, caminar sobre superfícies planes, fortes i pendents.

Hi ha molts tipus d’exosquelets, poden pesar al voltant de 18  fins a 40 kilograms (depenent de la mida), dels quals el pacient no en suporta cap. Hi ha exosquelets pel tren superior, per l’inferior i per tot el cos. Aquests solen anar accionats per una bateria integrada i recarregable que té una duració diverses hores. Els exosquelets tenen diversos components clau:

– El marc: l’encarregat de sostenir de manera segura al pacient, és la base de l’exosquelet.

– Les bateries: han de poder durar el major temps possible, han de ser fàcils de canviar i a la vegada ser petites i lleugeres.

– Els sensors: encarregats de captar la informació que transmet el pacient per poder-se moure.

– El controlador: És com el cervell de l’exosquelet, s’encarrega d’agafar la informació capturada pels sensors i controlar als actuadors.

– Els actuadors: Equivaldrien als músculs que exerceixen el moviment. Aquests mouen l’exosquelet i la persona que l’utilitza.

En tot el món es calcula que hi ha 185 milions de persones (aprox.) que necessiten una cadira de rodes. Gràcies a aquests avanços científics moltes persones han tornat a caminar i a poder tenir una vida més normal.

Aquí podreu veure el cas d’una nina de 6 anys espanyola amb tretraplegia severa a causa d’un accident. En el vídeo es mostren les imatges de la primera vegada que la nina va utilitzar un exosquelet.

Fonts d’informació:

Publicat dins de General | Envia un comentari

La pel·lícula més petita del món

Un grup de científics de l’empresa IBM (International Business Machines) ha presentat la pel·lícula més petita del món, on es poden veure els moviments d’àtoms de monòxid de carboni expandits 100 milions de vegades gràcies a un potentíssim microscopi. L’animació es titula “A boy and his atom”, i explica la història d’un noi que troba un àtom i comença a jugar amb ell.

Segons Andreas Heinrich, científic de l’IBM, “Filmar, posicionar i donar forma als àtoms per crear una pel·lícula d’animació original és una ciència exacta i completament nova”.

Per filmar els àtoms, s’ha utilitzat un microscopi que va dissenyar la mateixa empresa fa uns quants anys, i van aconseguir el Premi Nobel. No és un microscopi convencional, ja que pesa dues tonelades i opera a 268º C sota zero, és a dir, temperatures molt properes al zero absolut. És capaç d’ampliar 100 milions de vegades els objectes de la placa, i permet controlar la temperatura, la pressió i les vibracions de forma molt precisa. Per moure els àtoms, el microscopi utilitza una agulla molt fina, sobre una superfície de coure, que permet atraure o repel·lir àtoms en un punt específic. La pel·lícula ha entrat al llibre Guinness dels rècords com l’animació més petita del món.

Aquí teniu el video de la pel·lícula més petita del món

 

Fonts:

 

Publicat dins de General | Envia un comentari

Quan tardariem en arribar a l’estrella més pròxima?

El viatge a pròxima centauri és possible?

Tots alguna vegada ens preguntem quant temps prendria viatjar a les estrelles i si aquest viatge seria possible en el transcurs de la vida pròpia. Per desgràcia, qualsevol ruta que algú prengui a les estrelles serà lenta, encara que estigui equipat amb la més poderosa tecnologia de propulsió nuclear.  Però què passaria si dissenyéssim una missió especial per anar a un lloc una mica més allunyat?

La primera opció seria Pròxima Centauri, l’estrella més propera al Sistema Solar. El mitjà seria possiblement el motor de propulsió iònica. Els impulsos iònics accionats per energia solar, per cada kg de combustible de gas xenó es subministra una velocitat delta de 45 m/s. Aquesta és una forma de propulsió molt eficient, però no ràpida i a més necessitarien una gran font de producció d’energia i una gran quantitat de combustible.

Es trigaria més de 81 mil anys per recórrer els 4,3 anys-llum que hi ha entre la Terra i Pròxima Centauri. Això serien més de 2700 generacions humanes. Si la Terra fos de la mida d’un gra de sorra, viatjarien una distància equivalent al gruix d’un cabell i Pròxima Centauri estaria a 10 quilòmetres de distància. La velocitat subministrada pel motor iònic per a les missions interplanetàries és massa lenta perquè sigui utilitzada en una missió interestel·lar tripulada.

En conclusió, és més possible que vida intel·ligent visiti el nostre planeta abans de què la terra compti amb els recursos necessaris per fer aquest viatge.

Aquí hi ha un curt vídeo que explica clarament les proporcions entre el sol i pròxima centauri.

Fonts d’informació:

Publicat dins de General | Envia un comentari

Plouen diamants a Júpiter i Saturn!

El Recent Treball d’un equip de Científics Planetaris, sosté que en les profundes Atmosferes de Júpiter i Saturn (els dos planetes més grans del nostre sistema solar) podrien existir trossos de diamants surant en l’heli i hidrogen líquid.

pluja de diamants

Mona L. Delitsky de Califòrnia Especialitat Enginyeria a Pasadena, i Kevin H. Baines, de la Universitat de Wisconsin-Madison, han determinat que les Condicions de Júpiter i Saturn afavoreixen la creació de diamants i que, en les seves atmosferes, podrien produir-se unes 10 milions de tones a l’any que precipitarien constantment.

Per arribar a aquesta conclusió, els experts van analitzar al detall la temperatura i pressió existent a l’interior dels planetes, i van considerar a més, nous antecedents sobre el comportament del carboni en diferents condicions. Segons el parer dels investigadors, podríem dir que els diamants d’aquests planetes són com els de la Terra però probablement una mica més densos.

Aquests diamants es creen per la condensació del carboni a causa de les altes pressions. A la terra es queden al centre però, a Júpiter i a Saturn, al estar formats de gas, surten fora en estat líquid i quan son fora es solidifiquen i precipiten.

Fonts:

Publicat dins de General | Envia un comentari

La reentrada a la Terra

La reentrada atmosfèrica és el moviment d’un objecte, a través dels gasos de l’atmosfera, des d’un planeta de l’espai exterior. Hi ha dos tipus principals de reentrada atmosfèrica – l’entrada incontrolada: com a l’entrada d’objectes celestes, deixalles espacials o bòlids, i l’entrada controlada; coneguda com la reentrada. Que la duen a terme els objectes que contenen tecnologia de navegació.
Per tal de què una nau pugui efectuar una reentrada controlada, cal que entri amb una trajectòria marcada pel denominat corredor d’entrada; es tracta d’un estret passadís centrat en un angle d’incidència de 6,2 i amb un marge de només 0,7°, necessari per accedir a l’atmosfera terrestre sense risc per a la seguretat de la nau i dels seus tripulants. Si l’angle d’arribada és inferior, la nau rebotarà a les capes altes de l’atmosfera i es podria perdre per sempre.
Però també cal destacar que perquè la reentrada es pugui efectuar, la nau ha de portar una velocitat altíssima, de l’odre de milers de kilòmetres per hora, per tant ha calgut desenvolupar diverses tècniques que permetessin controlar la trajectòria dels vehicles així com disposar d’algun mètode especial de protecció, per evitar l’escalfament produït per la fricció de l’aire contra l’objecte a aquestes velocitats extremes.

Fonts:

Publicat dins de General | Envia un comentari